Els nostres pares van invertir molts esforços i diners en construir les seves vides pensant en les nostres, la dels seus fills. Unes dècades enrere s’estalviava pensant més en un futur que no pas en el present. Hi havia una mentalitat a llarg termini. Els diners tenien un valor diferent i es feia un racó perquè el dia de demà es pogués resoldre un entrebanc.
Els sous tampoc es corresponien al cost real de la vida i la classe mitja treballava moltes hores amb condicions que no sempre eren les més idònies. Possiblement encara quedi alguna engruna d’aquella mentalitat conservadora però, generalment, la societat ha canviat la perspectiva de la vida. Es viu més el present i es pensa menys en el futur. Des del meu punt de vista la clau de volta es troba en la forma d’interpretar la inseguretat. M’explico. La despesa d’una llar va estretament lligada amb les possibilitats, amb la necessitat però també en el moment.
Davant d’una previsió de despesa els diners es retenen. Quanta més inseguretat, més estalvi. Lògicament depenent de la capacitat de cadascú. Els pares estalviaven pensant en adversitats que es podien donar en el present però sobretot en el futur. Actualment les adversitats es contemplen a curt termini. La crisi econòmica hi ha tingut molt a veure. Encara avui no hi ha seguretat laboral i, per tant, els diners que es puguin arribar a estalviar s’inverteixen d’una altra manera.
Ara bé, no oblidem que les formes de gastar els diners també són directament proporcionals a l’avenç de la societat. El ventall d’oferta d’oci que tenien els nostres pares no té res a veure amb l’actual. Amb el consumisme plenament integrat a l’ADN es fa especialment difícil no caure en la temptació de gastar els diners a curt termini i guardar-ne menys -pocs o cap- per les possibles adversitats i viure el dia a dia.
Mou-te amb metroby Albert Brosa / octubre 17, 2017