Defraudat i disgustat. Així és com em sento aquests dies amb l’actitud espanyola i europea amb el procés català. Em costa imaginar-me que en ple segle XXI la democràcia europea, ja no dic l’espanyola, sigui capaç de girar-se d’esquena davant un problema que ja no només és un afer espanyol. Quan estudiava el post grau de política comunitària a la UOC vaig aprendre, i creure’m, que la columna vertebral de la construcció europea era la unió per treballar en favor del creixement polític, econòmic i social. És a dir, agafar-nos de les mans per créixer en cohesió i una defensa unida dels drets i les llibertats de les persones. Lamentablement el contingut d’aquells materials haurà de ser revisat per adequar-se a l’actitud de les institucions europees davant les crisis socials que vivim.
Política al marge, avui intento fer un exercici empàtic per entendre als que tenen dificultats per comprendre què està passant i, sobretot, perquè està passant. Penso, sobretot, en aquelles persones que no resideixen a Catalunya, que veuen i llegeixen les notícies des de molts quilòmetres i no prenen el pols directe del conflicte relacional. No oblidem que estem parlant d’una profunda crisi de relació que va començar fa dècades, que s’ha enquistat i ara sembla ser irreparable.
Els que avui, amb la seva actitud, ens fan recordar al passat més fosc de la història d’Espanya haurien de recordar que Catalunya ha estat sempre una terra d’acollida i, sobretot, de diàleg.
Com tants catalans, sóc nét d’una família que va emigrar de Castella la Manxa fa gairebé 60 anys. Aquests dies em fan recordar les llargues converses que havia mantingut amb els meus avis sobre els motius que els van portar a deixar casa seva. Buscaven oportunitats.
A Castella la Manxa l’avi i la seva família vivien de la ramaderia. Els pocs recursos a “el pueblo” –com li deia ell- amb prou feines li permetien gestionar un ramat d’ovelles i just alimentar-se de la poca fruita i verdura que li donava la terra mentre pasturava de sol a sol. Em sembla especialment important el record dels sentiments que em transmetia l’avi mentre m’explicava el relat asseguts al sofà de casa seva. Parlava pausadament, movia les mans -desgastades i arrugades pels anys- i em mirava amb ulls plorosos i la veu tremolosa. Encara puc notar l’angoixa de les seves paraules al descriure els periples per sobreviure i tirar endavant la família.
Els meus avis, igual que milers de persones de molts indrets d’Espanya, van haver de prendre la decisió més difícil i arriscada de les seves vides.
Van deixar la seva terra natal per emigrar a Catalunya, un lloc on es garantia més prosperitat i qualitat de vida. Les generacions que han vingut després poc ens podem imaginar què suposa haver de marxar a la força quan avui dia la gran majoria ho fem per estudiar o per treballar, però gairebé sempre per voluntat pròpia.
Més enllà de recordar aquella dura experiència, l’avi s’emocionava quan parlava de tot el que li havia donat Catalunya. Certament mai va parlar un català fluït, ni tan sols va fer grans esforços per utilitzar-lo, però se sentia català i era catalanista com el que més. Aquí hi va trobar les portes obertes de bat a bat. Mai ningú li va retreure que parlés castellà, mai es va sentir incòmode ni insultat per ser manxec i mai ningú li va ventar cap cop de porra per estimar i defensar la terra que el va acollir.
Si el meu avi pogués veure tot el que està passant segur que li tornarien a caure les llàgrimes. Aquesta vegada no seria d’emoció. Se sentiria defraudat amb aquells que amb total desconeixent de la realitat etziben paraules tan dures com “a por ellos”. Paraules alimentades per la monstruosa desinformació dels mitjans espanyols que fins i tot s’atreveixen a ocultar les pallisses de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil el passat 1 d’Octubre.
Responsabilitat adultaby Albert Brosa / agost 25, 2017