Diem realment el que pensem. Segur que és així? Quantes vegades diem les coses tal i com les raonem? Alterem el nostre discurs perquè el receptor ens faci un somriure?
La comunicació és complexa i apassionant al mateix temps. Des d’aquesta perspectiva és realment interessant analitzar què diem, com ho diem i perquè ho diem d’una manera concreta. Està comprovat que una persona pot alterar un mateix discurs segons el receptor a qui va dirigit. Aquesta modificació no és sempre automàtica, cal un cert aprenentatge al darrera per aconseguir amb èxit.
Les converses es poden catalogar en diferents nivells de qualitat, essent el primer el més baix i el tercer el més alt. Partim de la base que els actes comunicatius verbals són, majoritàriament, d’una qualitat baixa.
Tinc una mala notícia, i és que gairebé totes les converses no passen del primer nivell. Un exemple. Dues persones parlen però en realitat no s’escolten perquè totes dues volen tenir la raó. Durant el diàleg no es respecten els torns de paraula, hi ha interrupcions continuades i en ocasions es puja el to. Aquest intercanvi d’informació pot ser infinit i no aporta res per a cap dels individus. A més, cadascú es quedarà amb la visió original del raonament perquè no interessa per res el que l’altre està dient. Aquesta descripció pot semblar un tant extremista però si us hi pareu a pensar comprovareu que gran part de les converses que heu mantingut avui no tenen més qualitat que aquesta.
Arribar al nivell màxim, simbòlicament representat pel tres, és la meta que ens hauríem de marcar per a qualsevol acte comunicatiu verbal. El nivell tres és la fluïdesa total del missatge, l’intercanvi d’informació ben aprofitat, el diàleg serè i respectuós. És la comunicació perfecte.
Algú havia pensat que això de comunicar-se és fàcil? Res de res, la comunicació és una muntanya russa que té el seu punt de caiguda lliure quan diem realment el que pensem. Aquí és on és vital controlar la velocitat punta per evitar el desastre.
Poques vegades ens trobarem un receptor amb la orella verge i disposat a escoltar un missatge amb una interpretació diferent a la seva. Martin Luther King deia que “per tenir enemics no és necessari declarar una guerra, només cal dir el que es pensa”. I, diré més, és fàcil detectar aquells que no et volen escoltar perquè simplement deixaran de comunicar-se amb tu. Automàticament t’hauran declarat la “guerra”. Sovint és una guerra psicològica, autodestructiva en si mateixa. Aquestes persones, incapaces d’escoltar, tendeixen a tenir la raó sobre totes les coses –o això es pensen- i no es mouen mai del primer nivell de la comunicació.
Un consell, de fet en són dos; no hi perdeu massa temps i no tingueu por a dir les coses com les pensem. Podem entrenar una bona comunicació i certificar que parlar amb el cor no ha de tenir res a veure amb declarar cap “guerra”. Dir ‘sí’ quan volem dir ‘sí’ i ‘no’ quan pensem que ‘no’ és saludable i té molts beneficis. Conèixer-nos a nosaltres mateixos, saber identificar les situacions, no caure en la temptació de fer judicis i argumentar el nostre punt de vista amb criteri i convicció són els eixos fonamentals. Feu la prova.
Ja per acabar us proposo que en tots els vostres actes comunicatius sigueu ètics, moralment correctes. La honestedat i la transparència es valoren, l’opacitat i la mentida passen factura, més aviat que tard.
