Quin paisatge volem?

0

Si ens fixem en la silueta urbana de molts pobles i ciutats del nostre país ens adonarem que la allò de la bombolla immobiliària ja no és només cosa del passat. Després de l’embat que va patir la construcció i la conseqüent crisi (2008-2014) la majoria teníem la impressió que n’havíem après alguna cosa. Des de mitjans de la dècada dels 80 a Espanya la bombolla immobiliària es va començar a inflar seguint una tendència global, amb la diferència que aquí es va convertir en el creixement estructural de l’economia. No cal recordar els detalls del mal final d’aquella avariciosa política econòmica i la mala digestió que malauradament va tenir per a moltes persones, moltes de les quals encara avui en pateixen les conseqüències.
Després del sotrac alguns ironitzaven dient que aquella situació es tornaria a repetir perquè no n’aprenem, fent bona la dita: “l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra”. No els hi faltava raó. Les ironies del moment es podrien convertir, de nou, en un altre malson.

En tot cas, les meves paraules no volen ser un judici a la política econòmica perquè possiblement no tingui tots els elements per interpretar-la. El que sí vull fer és una profunda reflexió sobre algunes polítiques urbanístiques municipals de les que he pogut ser testimoni mentre he recorregut les nostres comarques.
Em fixo en els municipis de la Costa Brava i especialment en aquells que formen part de les Gavarres marítimes, entre Pals i Sant Feliu de Guíxols. Aquesta és, amb tota probabilitat, la part de litoral gironí que està més humanitzada. És una unitat de paisatge fortament colpejada per l’urbanisme, que va començar a desenvolupar-se a primera línia de la costa però, a l’esgotar-se bona part del terreny, ara ha saltat cap a l’interior. Segons el planejament urbanístic de Girona –i amb dades de SOS Costa Brava-, es preveuen 12.706 xalets, edificacions i apartaments nous.

Representa un 36% dels més de 35.000 habitatges nous que hi ha previst construir a la Costa Brava.
La situació és realment alarmant. En alguns municipis on aquest creixement urbanístic ja s’està desenvolupant com, per exemple, a Sa Riera (Begur) la imatge posa la pell de gallina. És totalment incomprensible. Del tot. Allà s’ha trinxat una zona d’alt interès natural per la construcció de 52 xalets.
Si per una banda defensem que el paisatge de la Costa Brava és un atractiu únic i irrepetible, com és que es permeten accions urbanístiques que trinxen literalment el territori? I encara diré més, com és possible que se segueixin anteposant els diners per sobre del valor del paisatge?
En alguns municipis la irracionalitat porta a vendre espais naturals sencers per destinar-los a segona residència. És a dir, el gaudi d’uns pocs passa per davant de l’interès de molts.

A partir de 1950, amb la construcció de les primeres segones residències a primera línia de la costa, alguns van veure en el paisatge una màquina de fer diners ràpidament. La venda d’entorn natural generava prous recursos econòmics per complaure a la població amb serveis i equipaments. Creixia, doncs, una competència entre municipis costaners per demostrar qui tenia més capacitat d’enlluernar.

El problema és que en ple segle XXI alguns mantenen la política de vendre a uns pocs el patrimoni natural que és de tots, sense pensar en les conseqüències a curt termini. Estan venent el principal atractiu de la Costa Brava. S’han preguntat què passarà quan aquest atractiu desaparegui i deixi d’enlluernar als turistes? De què haurà servit vendre cada pam de terreny? En què hauran convertir la Costa Brava?

Aquestes afirmacions no són producte d’un pensament ecologista, ni radical. Estan fetes des del cor i des del seny. Tan sols cal estimar-se mínimament el paisatge per adonar-se que el que s’està fent és una autèntica barbàrie. El perill no només està als mars i oceans. El paisatge es troba, com a mínim, en la mateixa situació.

 

Begur

Imatge: nova urbanització a Sa Riera (Begur).
Autor: Olot Televisió, programa ‘Paisatges Encreuats’