Consumim els recursos del planeta d’una manera desmesurada, per sobre de les seves possibilitats, fent que la nostra existència sigui totalment insostenible. Consumim d’una manera tant exagerada que el planeta entra en números vermells a mig any, i cada vegada ho fa més aviat. És quan diem que entra en dèficit ecològic. En pocs mesos fem servir més recursos naturals del que el planeta pot arribar a produir en tot un any. Ens pensem tenir el poder sobre totes les coses; els diners fan la felicitat, la tecnologia ens apropa més a les persones… Res més lluny de la realitat. Un sol virus té la capacitat de tallar en sec les nostres vides. No cal que la natura faci res especial, tan sols el seu camí. La resta ho fem nosaltres. Els simples moviments de les persones i mercaderies d’una punta a l’altre de la Terra faciliten que quest enemic invisible es propagui entre tota la població. El resultat? El pànic total. El confinament a casa. La conseqüència? La producció mundial s’estronca, les borses es desplomen, l’economia entre en recessió… Ens en sortirem? N’estic convençut. Ara bé, serem capaços d’entendre el missatge real d’aquesta situació?
Aquets dies els mitjans de comunicació entrevistem a persones de molts àmbits. Metges, economistes, sociòlegs, psicòlegs, polítics… Experts que, tot i no haver viscut mai una situació semblant, amb el seu coneixement ens ajuden a fer un puzle que ens mostri una foto més o menys exacte del què ha passat, perquè ha passat i, sobretot, què pot passar a partir d’ara. Bé, les perspectives són diverses però totes apunten que és imprescindible canviar la nostra actitud.
Els humans som persones que aprenem, o hauríem d’aprendre, dels nostres propis errors. No sabem com afrontar aquesta situació perquè és totalment desconeguda. Per tant, no podem replicar cap comportament previ, així que la primera reacció és actuar per prevenció i per supervivència. Aquest sentiment és totalment primari, individual. Amb aquest raonament alguns psicòlegs expliquen la psicosi de buidar completament les prestatgeries dels supermercats amb aliments que normalment no consumiríem en un munt de dies. Una actuació irracional tenint en compte que les prestatgeries tornen a estar plenes el dia següent i bona part dels aliments comprats acabaran a les escombraries perquè s’acabaran fent mal bé o, simplement, caducaran. Però el fet de veure el rebost de casa ple transmet una sensació de tranquil·litat i un mateix es convenç que mentre hi hagi menjar la supervivència està garantida.
Paradoxalment les xarxes socials estan plenes de missatges solidaris cap als professionals de la sanitat i aquells que posen en risc la seva vida pels altres, el WhatsApp bessa amb imatges inspiradors i dels balcons es reprodueixen aplaudiments amb dedicatòries. És egoisme moral; procurar per l’interès propi i fer accions que ajudin als altres però amb la finalitat que oferir aquesta ajuda doni un benefici propi: mostrar públicament la millor imatge de si mateix.
També és cert que aquests dies veiem la millor imatge de nosaltres mateixos. Resulta que el confinament, i tot el què representa, ha obligat a reorientar la vida de tots i convertir-nos en autèntiques màquines de creativitat per ocupar les eternes hores; recuperant jocs que en el millor dels casos estaven plens de pols, aprofitant cada minut al costat dels fills, de la parella… El resultat són famílies senceres descobrint l’autèntica essència de la família. Quins nassos, el coronavirus està regalant el temps que habitualment no trobem per nosaltres i pels nostres.
Aquests dies l’espera a les urgències de l’Hospital d’Olot s’han reduït dràsticament. La població s’ha posat menys malalta? No. Qui ha tingut la necessitat real d’anar-hi ho ha pogut fer sense llargues esperes. Per tant la realitat ens demostra que utilitzem innecessàriament la sanitat pública per qualsevol dolència perquè el servei ens el prestaran gratuït, sense parar-nos a pensar amb el perjudici que causem al qui realment el necessita i ha d’acceptar l’espera d’hores i hores per ser atès. Quan això de la gratuïtat… tampoc és cert, perquè ho paguem entre tots amb els impostos.
I amb tot em pregunto; quan tot això s’acabi què començarà?
Foto: BBC
