AlbertBrosa_
|
Periodista amb entusiasme i Comunicador apassionat
AlbertBrosa_
|
Periodista amb entusiasme i Comunicador apassionat

Allò que ens separa

29 octubre 2014 // Autor: // Categoria: Blog, Política, Societat // Cap Comentari

El debat no existeix perquè el diàleg s’ha trencat. Els polítics catalans i els espanyols fa mesos que han deixat de dialogar i ara cadascú va a la seva. Tot ha anat pel pedregà. Aquestes frases són tot fredor i descriuen el que no hauria de passar en cap país democràtic. És imperdonable que els nostres polítics siguin incapaços d’asseure’s en una taula per fer allò pel qual se’ls vota a les urnes, per parlar i negociar.

Els qui ho fan molt d’entaular converses són els ciutadans, entre altres coses perquè seran qui decidiran el futur polític de Catalunya. Tenim moltes coses a dir-nos i poques a retreure’ns. Són debats que es podrien allargar durant hores i sense arribar a cap acord. Com els polítics, amb la diferència que l’entesa és menys necessària i és suficient una dosi d’empatia per acostar posicions.

Això és el que aquest país, i quan dic país em refereixo a Catalunya, ha fet durant dècades; intentar arribar a acords, moltes vegades in extremis i amb arguments poc sòlids, per poder continuar allò que en diuen la ‘construcció d’un estat plurinacional’, malgrat que a Madrid no se l’hagin cregut mai.

En l’ideari col·lectiu majoritari del poble de Catalunya sempre ha existit la voluntat d’intentar fer-ho junts, per minsa que fos.

Els llaços històrics i els lligams familiars han estat motius prou consistents per alimentar la convivència. En les dècades dels, 50, 60 i 70, i com a conseqüència dels moviments migratoris, Catalunya va registrar un creixement molt important de la població, produït per un èxode massiu de milers de persones d’Andalusia, Extremadura, les dues Castelles i Múrcia que marxaven del camp cercant noves oportunitats en zones amb més dinamisme econòmic, entre les quals Catalunya.

Això demostra que Catalunya ha estat, ja històricament, un punt d’encontre de persones arribades d’aquí i d’allà, sense que això mai hagi significat un problema de convivència, perquè els ciutadans van entendre que era moment d’unir esforços per construir un futur plegats. I amb aquest convenciment mai ningú es va sentir estrany fos quina fos la seva procedència o cultura.

Recordar el passat convida a valorar el present, el que tenim i hem estat capaços de construir. El pes que té la nostra història hauria de ser suficient per evitar que es trenquin ponts, com explicaven alguns polítics no fa gaire. Ara aquests ponts s’han trencat perquè tots aquests lligams amb Espanya han tingut poca consistència davant els greuges que pateix Catalunya en el present: falta de respecte institucional, retallada de l’Estatut, agressió a la cultura, menyspreu a la llengua i escanyament econòmic.

La deslleialtat de l’Estat cap a Catalunya és constant i no existeix cap tipus de respecte. Els incompliments van molt més enllà i l’estocada definitiva que el Tribunal Constitucional va donar a l’Estat de Catalunya, després que fos aprovat al Parlament i a les Corts espanyoles, va ser un punt d’inflació determinant. És el quilòmetre zero dels pitjors greuges, que s’accentuen amb els continus atacs al sistema d’immersió lingüística, avalada fins i tot per les institucions europees i l’atac a la nostra cultura. I l’espoli fiscal que pateix Catalunya, agreujat en temps de crisi, s’ha girat en contra d’un estat espanyol immòbil i incapaç d’estar a l’alçada del què representa fer política de debò.

En conclusió, pesa molt més el que ens separa que no pas el que ens uneix i això s’ha construït des de la política, no pas des de la societat civil que sempre s’ha respectat.



Leave a reply

Your email address will not be published. Website Field Is Optional

css.php