Només néixer ens comuniquem. El plor d’una criatura quan surt del ventre de la mare és un acte comunicatiu en tota regla. I així segueixen els primers dies, setmanes i mesos de vida. Plors, somriures, els primers mots, les primeres paraules… Quan som criatures ens expressem amb força a partir d’algunes reaccions afectives i ens comuniquem a través de gestos i reaccions. L’ésser humà neix amb capacitat de comunicar-se amb els altres.
El procés per aprendre a comunicar-nos és llarg i necessita de totes les etapes de la vida per completar-se. Són necessaris els estímuls de la societat i les eines dels més pròxims. Però arriba un moment de la vida que la necessitat de comunicar-se es veu tallada de soca-rel perquè ens fan callar. Això passa a les aules de l’escola, un lloc on hauria de passar tot el contrari. Des de l’educació infantil ens obliguen a fer silenci perquè els professors consideren que d’aquesta manera es facilita la concentració, l’escolta i la comunicació. Amb tots els respectes que em mereixen els professionals de l’educació els diré que van en contra de les lleis de la natura i estan perjudicant seriosament el desenvolupament comunicatiu dels alumnes. La gran majoria dels adults acabaran tenint mancances comunicatives preocupants perquè l’educació que rebem va a contracorrent de la lògica.
Les aules són capses hermètiques on només es permet escoltar la lliçó magistral d’una persona que està convençuda que l’oratòria és la clau per aprendre. Vaja, que clavar el rotllo als alumnes mentre se’ls obliga a callar és la fórmula de l’èxit. Aquest és un dels fracassos del sistema educatiu, pensar que tots som iguals, que aprenem de la mateixa manera i que, a sobre, s’ha de callar per aprendre. Una gran equivocació. És imprescindible potenciar la comunicació a les aules. I, diré més, la comunicació hauria de ser la principal eina de l’aprenentatge, no el silenci. Les persones necessitem expressar-nos contínuament. Amb normes, amb moderació, quan toca, però cal que ens deixin comunicar.
