Estem en una societat permanentment saturada, a la que li és difícil trobar-se a si mateixa. Escoltem constantment que no hi ha temps per res, que és complicat aturar el rellotge. Paradoxalment en realitat el temps el gestionem nosaltres mateixos.
El temps és un concepte que tots experimentem cada dia i cadascú l’organitza segons unes obligacions, unes prioritats, unes necessitats, uns objectius… És clau de la manera que el percebem perquè ens marca totes les accions que fem al llarg de la nostra vida i està lligat a la manera com l’ordenem i l’interpretem. El temps el gestionem a partir sobretot d’unes prioritats, i en l’actualitat s’ha instal·lat una certa obsessió en ocupar al màxim els segons de la nostra vida. Vaja, que dediquem molt temps a omplir l’agenda i molt poc a buidar-la; destinem poc temps a guardar-nos espais.
És més, per a alguns el no fer res ho consideren una pèrdua de temps. És un punt de vista del tot racional perquè pensen que el passat ja no existeix i que cal aprofitar cada segon, fins l’últim moment.
Ara bé, aquesta racionalitat, accentuada, representa estar ocupats per demostrar-se a si mateixos, també als altres, que són actius i tenen capacitat de fer moltes coses. En diem aprofitar el temps. Com si al final del dia hi hagués un premi pel que estigui més ocupat.
La manera com gestionem el temps canvia amb la societat. Ara no l’invertim de la mateixa manera que fa unes dècades. El comparo amb els prestatges d’un hipermercat; tenim una oferta amplíssima d’opcions per ocupar el nostre temps –cada vegada més- i a tota aquesta macroferta li hem d’afegir les tecnologies de la informació, que han provocat un canvi substancial en el comportament de les persones, amb una sensació molt estesa que no hi ha temps per tot. A més, el temps no el podem comprar, ni canviar per una altra cosa, no es pot guardar en una capseta ni molt menys es pot aturar. Però sí que el podem destinar a les coses que realment valen la pena.
És curiós que algunes persones tenen temps per tot i d’altres no arriben mai a res, i també ho és, de curiós, que no sempre tingui a veure amb el volum de tasques a desenvolupar. Simplement uns el gestionen millor que els altres, uns viuen pensant en el passat i el futur i poc en el present, tenen massa coses a fer en poc temps o perden el temps fent coses que no estaven prèviament agendades.
Des del meu punt de vista és més plausible gestionar-se bé el temps per ser més productiu i saber trobar un grapat de minuts per aturar-nos. Dedicar-nos temps. Escoltar-nos. Reflexionar. I això no és filosofia ni la recepta màgica de cap expert.
Per què ens costa tant dedicar-nos temps a nosaltres mateixos? Heu provat de dedicar-vos tan sols uns minuts al dia per pensar què hem fet i com ho hem fet, com ens sentim, com podem millorar. Proveu-ho.
Notarem que el nostre cos ens parla i que la majoria de vegades no li fem el més mínim cas. Bé, sí, malauradament podem arribar a l’extrem de fer-li cas de cop, sobretot quan la manera que hem gestionat al temps l’ha perjudicat i s’atura per necessitat. En aquell moment es valoren altres coses de la vida més humanes i no tan materials. Un moment on canvia la percepció del temps i la importància de les tasques.
Estem tan immersos en cabòries que només de tan en tan apreciem les coses i els moments extraordinaris que tenim a prop: la bellesa del paisatge, l’abraçada d’un ésser estimat, una cançó o un llibre que ens emociona…el simple silenci. El no fer absolutament res. Quin problema hi ha en no fer res?
A la vida hi venim sense res i en marxen sense res. Tot allò que aconseguim en vida tindrà només una utilitat temporal. Cada segon que passa no torna. Vist així, potser és millor gestionar el temps d’una altra manera, no?
Cançó relacionada amb l’article
(Suggerida per: Jordi Subiràs)
