Què canviarà i què quedarà?

0

Les societats avançades crèiem tenir el poder per controlar-ho tot i hem rebut un atzucac que ens ha canviat per sempre més. A vegades ens calen anys per aconseguir objectius i en només un mes la natura ha marcat el ritme. En certa manera ens ha convertit en conscientment vulnerables.

Una de les màximes que gaudim els humans és la llibertat. Llibertat de decisió i de moviment, per posar només dos exemples. Amb el confinament aquest pilar de la nostra existència ha quedat totalment fulminat, permetent-nos moviments mínims com anar a fer compra, accedir a un servei bàsic o portar a passejar la mascota. La vida ha canviat per complert i els sentiments es desborden; impotència, ràbia, angoixa, pena, incomprensió.

Des del meu punt de vista és necessari diferenciar el com hem arribat fins aquí i la gestió que s’està fent.
En el primer cas diversos estudis científics coincideixen en dir que la malaltia tindria un origen animal; per tant les persones tindríem una responsabilitat directa que ens hauria d’instar a reflexionar seriosament sobre com tractem el planeta.
La segona qüestió, la gestió, és més complexa; els centres sanitaris estan col·lapsats i els sanitaris obligats a fer esforços ingents per poder controlar la pandèmia, el que em porta a preguntar-me si els polítics prenen decisions a partir d’evidències científiques o bé responen a pressions econòmiques.
El cert és que tant la causa com la conseqüència evidencia la precarietat d’un sistema de salut ja tocat molt abans de la crisi del 2008. La sanitat, des de l’atenció primària fins a la investigació, és un dels pilars bàsics del nostre sistema i, en canvi, la inversió que fa Espanya és una de les més baixes (superats per més d’una vintena de països i per sota del mínim que marca l’OCDE).

Ara bé, la pregunta que em faig és; què canviarà i què es quedarà? Des del meu punt de vista n’hauria de sortir una societat millorada; menys egoista i egocèntrica, més empàtica i propera, que valori més el què tenim que no pas el que tenen els altres, que tingui com a prioritat viure una vida plena i menys preocupada de com la veuran els altres.
Per alguns aquesta podria ben ser la definició del món ideal i fàcilment m’acusarien d’ingenu. I tenen la seva raó si considerem que la normalitat és precisament tot el contrari d’aquesta definició bucòlica. Per tant, fixeu-vos com ha canviat la humanitat si la majoria pensa que aquest món ideal és una declaració d’intensions.

Des d’aquesta perspectiva és lògic que la felicitat sigui l’estat anímic més preuat de les nostres generacions. Cerquem la felicitat i, en canvi, les xarxes socials van plenes d’instantànies amb aquests moments? Ens fem trampes al solitari.

La COVID-19 ens ha obligat a obrir els ulls perquè els humans no aprenem d’altra manera que topant amb els problemes, i la malaltia ens ha obligat a actuar ràpidament per sobreviure. De res serveix tenir una seguretat econòmica per poder comprar de tot si no tenim salut, i en aquest moment és el més preuat.

La història ens ha ensenyat que per molt grans que siguin les catàstrofes els humans acabem aïllant el patiment a un racó i tornem a encarrilar les nostres vides. Tant podem ser capaços del gran canvi com  repetir-nos a nosaltres mateixos que la vida dura menys del què pensàvem i s’ha de viure frenèticament.