La tertúlia arrenca a continuació d’un sopar excel·lent amb uns amics que habitualment compartim molt bons moments. És passada la mitjanit i la conversa enfila cap a un tema que té poc a veure amb l’estiu, sinó més aviat amb la tardor, la consulta del 9-N sobre el futur polític de Catalunya. Només començar m’adono que planen dubtes importants sobre el ‘què’ de la consulta però sobretot amb el ‘com’, com s’arribarà al 9-N? Com podrem votar? I, què passarà després? I el calendari? Són preguntes que esclaten a la conversa i que aquests amics fan amb la mirada fixa i els braços oberts, esperant que algú els doni la resposta. Preguntes que d’altra banda em motiven especialment perquè estic convençut que part de la feina que ens toca fer, a tots i fins el dia que anem a les urnes, és aquesta teràpia d’explicar tantes vegades com faci falta els pros i els contres de la consulta; entomar preguntes i donar respostes en la mesura que sigui possible. Certament hi ha una part de la societat catalana que coneix millor que d’altres la qüestió, sobretot els que estan immersos en el procés o que hi participen d’una manera directa. Aquesta és la barrera que hem de trencar, perquè els qui estan a favor del dret a decidir, però desconeixen el debat de fons, són susceptibles de quedar-ne al marge i aquesta escletxa cal segellar-la. Ningú pot quedar apartat d’un moment històric per Catalunya, no hi pot haver fuites a la societat catalana i la informació ha d’arribar a tothom amb transparència, amb claredat i sovint els debats estèrils enterboleixen el bon camí que hem començat.
Tornem als dubtes d’aquests amics. Més enllà de les qüestions macro que planteja el procés, i dels futuribles que ara per ara desconeixem, les preguntes que es fan tenen a veure amb l’economia domèstica, molt tocada per la crisi. Alguns d’ells són funcionaris i, lògicament, es pregunten si amb una Catalunya independent, per exemple, recuperaran els diners que han perdut amb les retallades a la nòmina. Certament aquest és un pensament un tan egoista, més si tenim en compte que parlem d’un tema de país que va molt més enllà dels personalismes, però té una part de lògica que es respon amb una afirmació: la societat està cansada. La crisi ha provocat el tomb definitiu en la mentalitat dels ciutadans d’aquest país però això no cura les ferides del càstig que han patit els catalans des de tots els punts de vista, començant per l’econòmic i acabant pel sentimental i més patriòtic.
I és en aquest moment que la conversa deriva cap a punt de no retorn i que respon a la inevitable desafecció política que provoquen un munt de situacions que s’han vist agreujades bàsicament pels nombrosos casos de corrupció que han esquitxat la classe política, també aquells polítics que durant dècades hem considerat una estructura d’estat, que teníem com a referents i finalment també han acabat al piló dels corruptes. El ciutadà de peu desconfia del polític, observa cap a un costat i cap a l’altre i té la sensació de topar contínuament amb la mateixa cançó enfadosa, fins al punt que resulta complicat raonar arguments a favor de la classe política perquè la desafecció no hi deixa veure més enllà.
Ara bé, no oblidem que l’essència de la democràcia és la llibertat de poder escollir què volem en cada moment i ara tenim la oportunitat per decidir com volem el nostre futur. Ningú va dir que el camí seria fàcil. Tot comença per creure en nosaltres mateixos i, amics meus, és ara o mai.
