La minoria va sobre rodes

0

Quan parlem de les minories pensem en aquelles persones o col·lectius que viuen segrestats per una força dominant. Aquesta llosa pot ser més o menys pesada segons el context. N’hi ha que són volguts i d’altres d’imposats. En l’economia de butxaca, la domèstica, per exemple, la minoria són els consumidors. Vivim immersos en un consumisme que serveixen en safata la publicitat i les grans marques comercials i que atipen els estómacs insaciables dels consumidors. En aquest cas és una minoria volguda, perquè ningú ens obliga a gastar més del què necessitem sinó que ens intenten comprar i cadascú pica amb més o menys intensitat segons la capacitat de resistència. Hi ha un altre força poderosa que ens tracta com a una minoria, la de les entitats financeres. El món està dirigit per aquest sistema que ens obliga a complir unes regles del joc que ells mateixos pauten, aproven i executen. Malauradament, la nostra societat encara jutja a les persones segons la seva capacitat econòmica i, fins no fa massa, es valorava el veí per la quantitat de totxos que havia comprat i pel vehicle que tenia estacionat al garatge de casa. La política també té la capacitat de crear i generar minories. D’aquesta categoria els catalans n’estem fent un màster accelerat i, creguin-me, n’estem aprenent molt ràpid. En tot cas, avui evitaré posar-me en aquest context perquè, com diria el president Pujol, “ara això no toca”.

Així doncs podríem dir que les forces generalment dominants són l’economia, la política i el sistema financer globalitzat. Hi ha col·lectius que estan directament condicionats per totes elles i aquestes dificultats les fan més fortes. Possiblement ens han vingut molts exemples a la ment. El que em disposo a explicar va relacionat directament amb la pràctica de l’esport. Tots sabem quin és l’esport rei al món i quina part del pastís es menja, que deu ser pràcticament tot. El petit percentatge que queda es reparteix entre la resta de disciplines i a partir d’aquí les porcions van regides segons els interessos creats. N’hi ha una, de disciplina, que competeix al més alt nivell, té una caràcter marcadament europeu, té ressò mundial i és minoritari; el patinatge artístic. Els i les esportistes que el practiquen no tenen suport publicitari i mediàtic, políticament estan poc defensats i, per les dues primeres, difícilment trobaran l’aval de les entitats financeres. Malgrat aquesta crua realitat, tenen la capacitat de sobreviure. Europa és un continent on el patinatge artístic té una certa tradició i, d’uns anys cap aquí, hi ha nombrosos clubs que van sobre rodes i governen les pistes mundials. Qui té el palmarès més ampli és el Club Patinatge Artístic Olot, que ja acumula set mundials, el darrer aconseguit no fa gaires dies a Taipei, a la Xina. Aquest club humil, que avança sobretot gràcies a l’aposta de les empreses privades, defensa amb capa i espasa un esport que és molt minoritari a nivell mundial. És d’aplaudir l’esforç que han hagut de fer aquest any per viatjar a l’altre punta de món per disputar el campionat. Alguns clubs s’han vist obligats a descartar la seva participació davant la impossibilitat de fer front a la despesa que això comportava. I és que els últims anys han hagut de fer front a desplaçaments com el Brasil, Nova Zelanda i ara a la Xina. I em pregunto, quina necessitat hi ha de viatjar tant lluny quan pràcticament tots els clubs són europeus? A més, la Federació Espanyola de Patinatge obliga a pagar quotes de tots els tipus i, en canvi, poc contribueix a la supervivència d’aquests clubs. Tinc la sensació que per a alguns aquests són viatges més de plaer que no pas de caràcter esportiu. Aquestes patinadores, les seves famílies i la junta directiva del CPA Olot es mereixen molt més que una medalla. És curiós que sigui la mateixa federació espanyola que converteix en minoria els clubs a qui diuen defensar.