No hi ha marxa enrere, ni per a uns ni per els altres. Hem arrencat un 2014 que serà apassionant i, si Déu vol, tindrem la gran sort de viure-ho en primera persona. Ara ja no valen les especulacions, ni els debats estèrils sobre la data de la consulta o si la pregunta és més o menys encertada. Res de tot això val. El que realment tindrà pes serà la gran majoria, i la decisió que aquesta prengui serà determinant pel futur de Catalunya. Ara bé, quina serà la majoria guanyadora? Perquè depenent de la perspectiva que es miri, la gran majoria no és la mateixa. La cursa ha començat i la meta és incerta, no hi ha un punt definit, però en canvi els objectius són clars per tothom. La majoria catalana s’aferra a la democràcia per exigir, ara ja no per demanar, que els ciutadans de Catalunya puguin fer un acte tan normalitzat als països democràtics com és anar a les urnes i votar en una consulta. A l’altra banda hi ha el PP, que té una gran majoria política amb la que se senten prou forts i legitimats per catapultar el procés, a costa del que sigui.
Vet aquí la gran complexitat de l’assumpte. Els catalans hem emprès el viatge més important de la nostra història en el moment més difícil, amb el Partit Popular governant amb majoria absoluta a les corts espanyoles, com si algú hagués volgut posar-hi una mica més d’èpica a tot plegat.
El PP és qui va guanyar les darreres eleccions generals amb una majoria aclaparadora, i certament no hi ha procés més democràtic que anar a les urnes per decidir qui volem que ens governi durant els següents quatre anys. I, fixeu-vos com són les coses, ara és aquesta majoria escollida democràticament la que frena i pretén dinamitar el mateix procés democràtic, el d’anar a votar, però en aquest cas per decidir. No volen, ni voldran. I malgrat no la comparteixi, és una postura lògica dels que ara governen a Espanya. Perquè saben que si Catalunya exerceix el dret a decidir accepten el gran repte de sortir-ne molt escaldats, i la història els recordaria com la força política que ho va permetre i va perdre el motor econòmic del país. Res no tornaria a ser igual i representaria una factura política gairebé impossible d’assumir. Seria, amb tota probabilitat, l’ensorrament dels populars. Com evitar que això passi? Doncs amb el que estem acostumats últimament, utilitzant totes les armes, fins i tot les que creuen la línia vermella de la democràcia, per intentar aturar el procés sobiranista català. Perquè, no oblidem que aquesta actitud també dóna vots als qui defensen un ‘España grande y libre’. L’estratègia, si es pot dir així, del PP comença i acaba amb la fermesa en les seves conviccions i una defensa aferrissada dels principis davant dels seus votants. Només així podran mantenir-se a l’alça de cara a les properes generals. Això confirma la tesi que algunes forces polítiques guanyen les eleccions i l’endemà ja tornen a pensar en com afrontaran les següents, i el mandat servirà per criticar l’anterior govern i procurar guanyar vots. Si traslladem aquest raonament al moment actual la diferència és simplement en el calendari.
Recuperant el fil del que ens ocupa, hi ha un fet diferencial en el comportament del govern espanyol que fa evident la preocupació seriosa pel procés català, i és que els ministres hagin passat a l’acció posant en marxa tota la maquinària diplomàtica que tenen al seu abast. L’enviament d’una documentació de 200 pàgines a les ambaixades amb els punts essencials per combatre el procés sobiranista denota, com a mínim, tremolor de cames. Això és només l’inici d’un 2014 que serà apassionant.
