La independència de Catalunya no es viu, només, com un sentiment. Hi ha diversos factors que han contribuït d’una manera evident a alimentar l’independentisme. La crisi econòmica ha sacsejat l’economia global però, sobretot, la microeconomia. Les butxaques de les famílies generalment s’han buidat, ja sigui perquè han perdut poder adquisitiu o perquè s’han trobat sense feina.
Aquesta crisi en tota regla que s’eternitza i s’acarnissa, sumat a un sentiment històric de patriotisme de molts catalans que sempre han vist la independència com la única sortida per la viabilitat de Catalunya, han provocat una onada de sobiranisme com mai fins ara s’havia vist. I aquest doble sentiment, l’econòmic i el sentimental, s’ha engreixat substancialment gràcies, o per culpa, d’una lectura errònia des de Madrid. Mentre aquí el malestar per tot aquest entorn creixia, a 600 quilòmetres miraven cap a una altra banda.
En aquest extrem cal sumar-hi altres circumstàncies no menys importants com la retallada de l’Estatut de Catalunya, l’evident recentralització de Madrid, l’agressió a la llengua catalana i a les llibertats dels catalans… la llista de greuges col·lectius podria ser molt llarga.
Els que estem a favor del ‘Sí’ aquests dies procurem explicar arguments que evidencien la necessitat d’una Catalunya independent, a partir d’evidències. Arguments palpables i demostrables, amb xifres i fets. Quan em pregunten ‘perquè?’ opto posar un exemple molt clarificador, i que té una relació directa amb la Unió Europea. L’Europa dels 28 s’ha construït al llarg de diverses dècades basant-se en la solidaritat entre estats com concepte fonamental. La contribució econòmica dels països més rics ha possibilitat als nous socis disposar de més recursos per adaptar les seves estructures d’estat, per millorar l’economia i finalment el benestar dels ciutadans. Espanya va signar la seva adhesió a la Comunitat Europea el 1975 convertint-se en membre de ple dret i, fins l’any passat, ha rebut més diners que no pas ha contribuït als fons europeus. Des del 2014 l’estat espanyol és contribuent neta. Significa que Espanya aporta més diners dels que rep.
A canvi d’aquesta aportació anual de diners, els governs espanyols han aplicat canvis importants per regular l’economia, alhora que justificar amb què s’han gastat les transferències rebudes –val a dir que, sovint, injustificables-.
La conclusió és molt simple: la Unió Europea ajuda però no és etern.
A Espanya el desenvolupament econòmic de les comunitats autònomes ha seguit una patró semblant. Les regions més riques, com Catalunya, Madrid o el País València, han contribuït més que no pas han rebut en benefici de les més pobres, com Andalusia o Extremadura.
Ara bé, a diferència de la Unió Europea, aquesta situació s’ha eternitzat durant més de 35 anys. Des que es van constituir les comunitats autònomes, el 1979, la contribució catalana a les arques de l’estat espanyol sempre ha anat a més i, Catalunya, en canvi, ha rebut menys diners dels què ha aportat.
El problema s’ha agreujat amb la crisi econòmica. La nostra comunitat autònoma ha seguit contribuint amb la mateixa intensitat, fins i tot més, en un moment de vaques flaques i de necessitat de liquiditat per fer front a les despeses corrents.
A on està el greuge? Algunes de les 17 comunitats espanyoles que han estat receptores de diners durant tot el període democràtic no desenvolupat la seva economia com era d’esperar per anivellar-se a la resta i poder ser contribuents nets.
Aquesta situació s’ha fet insostenible i cap dels principals partits espanyols ha fet cas de les denúncies constants dels governs catalans. Tampoc tenen cap intenció de treballar en un nou finançament autonòmic ni canviar les regles del joc.
Per tant, que a ningú li estranyi que cada cop hi hagi més catalans i catalanes que, emprenyats per aquest greuge, es resisteixin a seguir per aquest camí. Perquè, en realitat, aquest no és el camí del treball en comú en favor de tots sinó només el d’uns quants.
Catalunya té unes necessitats bàsiques que no estan cobertes i, en canvi, seguim aportant milions i milions d’euros a l’estat espanyol perquè prioritzi polítiques sovint molt qüestionades, també per Europa.
