Jubilar-se a l’escola

0

És profundament injust que una part de la societat vegi les persones grans com a persones malaltes. És profundament injust. I mentre escric aquesta frase recordo la presentació del llibre (S)avis, lluny del silenci i de la queixa, escrit per l’amic i periodista Josep Puigbó. Són grans persones, molt sàvies i plenes d’una experiència que hauríem de preservar com el tresor més gran. És una llàstima que amb tot el que ha evolucionat la tecnologia no puguem emmagatzemar tants coneixements. Us imagineu una biblioteca virtual on poder consultar aquesta riquesa? Espero que alguna dia el que ara sembla ciència ficció pugui estar tan a l’abast com la informació que consultem per Internet amb un sol clic.

Però la meva intenció no és escriure sobre la memòria ni tampoc sobre res relacionat amb les noves tecnologies. Va lligat amb la saviesa i l’experiència de les persones més grans. Amb l’arribada del final del curs escolar fa uns dies em vaig assabentar que una directora d’una escola arriba al final de la seva etapa laboral. Aquest mes de juny, un cop s’acabin les classes, la Pilar tancarà per darrera vegada la porta de l’escola i deixarà les claus en mans d’una altra persona que li agafarà el relleu. Ella es jubilarà.

M’expliquen que s’ha dedicat professionalment a l’ensenyament durant gairebé mig segle, quaranta set anys concretament. Durant tot aquest temps ha passat per diferents escoles, però a l’actual centre n’haurà estat directora durant vint-i-set anys. Vaig pensar que tota aquesta experiència calia explicar-la, ni que fos una petita part, així que la vaig trucar per entrevistar-la a la televisió. La Pilar em va dir que sí, sense dubtar-ho ni un moment.

Durant l’entrevista, que va ser més una conversa, va estar explicant que es va introduir al món de l’ensenyament més per necessitat que no pas per vocació, perquè la seva família necessitava els diners per viure, en un moment molt complicat i amb moltes boques per alimentar.

Després d’uns minuts parlant només d’ella arriba el moment de focalitzar l’entrevista sobre la visió que té del sistema educatiu actual. La Pilar s’acomoda al sofà i sospira. Després d’escoltar el plantejament de la meva pregunta comença a respondre. Reconeix que deixarà les aules preocupada i ho explica amb diverses frases categòriques que cito textualment: “Hem progressat en moltes coses al llarg dels anys, però l’escola ha quedat enrere respecte la societat, i no va enlloc”, “Ensenyem coses que tenen valor dins l’escola però, al sortir, ni tan sols són útils” o “L’escola no va ni paral·lela a la vida quotidiana”. Hi ho diu amb cara de tristesa perquè durant tots aquests anys ella també ha format part d’un sistema que, des del seu punt de vista, no ha donat resposta a les necessitats de la societat. És a dir, el sistema educatiu no ha tingut la capacitat d’adaptar-se a l’entorn o ho ha fet massa tard. I no deu anar molt equivocada quan les dades ho corroboren: el 2013 un 23,5% dels joves espanyols van deixar els estudis després de la secundària. Les xifres de fracàs escolar a Espanya són les més altes de la Unió Europea.

Algú pot pensar que tot això no és nou, i és veritat. No és el primer cop que un estudi, un expert o un col·lectiu de persones alerten que l’ensenyament, tal i com està plantejat actualment, no funciona. Faríem bé d’escoltar a persones que, com la Pilar, s’han passat més de mitja vida a les aules, ensenyant i essent testimoni de l’evolució de la societat. Em preocupa que algú com ella, carregada d’experiència, faci aquestes conclusions al final de la seva vida laboral. És com reconèixer el fracàs col·lectiu i la impotència de no haver pogut contribuir en el canvi.

Si aquesta és la realitat, i tot fa pensar que és així, no té cap lògica continuar per aquest camí. Repensem-ho, donem-li la volta! Alguns centres educatius ja estan impulsant programes de desenvolupament de la creativitat, focalitzen la promoció dels valors entre els joves i els ensenyen d’una altre manera. Ara bé, és inconcebible que el canvi no estigui generalitzat a tot el sistema educatiu públic. Tinc la sensació que davant l’evidència cada equip directiu procura sortir-se’n com pot i hauria de ser la societat, tota, qui hauria de prendre cartes a l’assumpte amb una involucració decidida per tenir i exigir un sistema educatiu de qualitat. L’escola d’avui peca dels mateixos errors del passat, és a dir, hi ha coses que no han canviat. Els alumnes arriben a casa carregats de deures després de tota una jornada a l’escola. Com és possible que els maltractem així? No n’hi ha prou amb cinc hores de classe cada dia per aprendre la lliçó? Cal fer els deures a casa, amb els maldecaps que això comporta per la majoria de pares? O potser hi ha algun il·lús que creu que els pares no fan la majoria de treballs per sortir del pas? Els nens i nenes i els adolescents tenen tot el dret de divertir-se, perquè això també forma part del seu creixement, i ara no els deixem. Els tenim tot el dia tancats entre quatre parets i ens estrenyem de l’abandonament escolar? I, encara aniré més enllà, com s’entén que cada cop es detecten més patologies entre els alumnes? I, com es resolen, etiquetant-los amb uns noms raríssims, generalitzant els mals, receptant una pastilla i separant-los del grup?

A les escoles, com a tot arreu, hi ha bons professors i d’altres que no ho són tant. Però mentre les regles del joc estiguin antiquades i no hi hagi ningú disposat a canviar-les, estarem fent un flac favor a la societat. Això sí, el premi que la Pilar s’endurà a casa són els records d’una vida entregada al món educatiu, plena d’experiències viscudes, de coneixements adquirits i, és clar, una jubilació merescuda.

Clica aquí per veure l’entrevista al programa ‘Pros i contres’ d’Olot Televisió