I tu, sents?

A l’escola s’hauria d’ensenyar neurologia i els adults hauríem d’estar en permanent formació per entendre el cervell. Cada vegada sabem més coses del cos humà. Ara bé del cervell, realment què en sabem? I ho plantejo no tant des del punta de vista de la complexitat de la seva estructura i funcionament sinó des de la perspectiva emocional. He tingut el plaer de compartir uns minuts amb el doctor Jordi Montero, neuròleg que durant 41 anys va treballar a l’Hospital de Bellvitge. Dic que he tingut el plaer perquè aquest savi de la medicina és un defensor de l’afecte com a base per curar. De fet llegeixo que va tancar la seva etapa professional fent una conferència davant els seus col·legues i que va titular ‘Neurofisiologia de les carícies’. D’entrada ja és una forma ben peculiar de jubilar-se, veritat? Podia haver convidat a l’equip a un piscolabis –i tots ben contents- i en canvi els reuneix en una sala per parlar de les carícies i de la neurociència cognitiva. Quatre dècades treballant ininterrompudament i l’últim dia decideix invertir-lo en seguir transmeten els seus coneixements. Em sembla senzillament exquisit.
En Jordi Montero em va captivar, entre altres coses perquè no és massa habitual topar-se amb un metge que parli obertament de les emocions com a teràpia curativa. És més, l’escena més habitual en una consulta és la del pacient assegut davant el doctor –amb una taula que deixa molt clara la posició que ocupa cadascú-, un fa preguntes i l’altre respon i s’acaba amb la recepta a la mà. Pot semblar una descripció freda però s’ajusta força a la realitat, i tindrem sort si hem trobat una dosi de simpatia mèdica.
En Jordi Montero planteja la cura des d’un punt de vista humà. Els medicaments tenen un paper determinant però les emocions són una de les millors medicines que es coneixen. Quan una persona es troba en un moment emocionalment estable la seva salut és molt millor que no pas la d’un individu que té alts i baixos constants, per exemple.
És vital, doncs, tenir calma interna. Fàcil de dir i difícil d’aconseguir? Depèn. De què? D’entrada de nosaltres mateixos. Partim de la idea que la felicitat no ens la donaran mai els altres, per tant la felicitat no la comprarem mai a la farmàcia amb una recepta. Els altres ens poden ajudar a ser més feliços, que és molt diferent. El neuròleg parla de la importància de les carícies pels humans i jo afegeixo que és una font d’emocions vital per les persones. Tots necessitem carícies per estimular-nos. Han de ser només físiques? No només. Quan es comuniquem també  podem ‘acariciar’. Quan ens enamorem, per exemple, entrem un procés emocional indiscutiblement brutal. És una font contínua d’emocions que comuniquem a l’altra persona. Ho podem fer amb el contacte físic però les paraules tenen un paper determinant per explicar els sentiments que tenim, sempre i quan es faci bé. El problema és que no ens han ensenyat comunicació emocional i culturalment no està molt estesa la força de les paraules per explicar sentiments. De petits ens parlen i ens ensenyen el significat de les abraçades i els petons però molt poc, o gens, de la comunicació emocional. També és cert que cada cop veiem més necessari entendre com funciona el cervell i, amb ell, la necessitat d’entendre i interpretar les emocions. Confio doncs que en els propers anys farem passos per conèixer-nos millor a nosaltres, sobretot internament.