Ets feliç? No ets normal

0

El món està dividit en dos tipus de persones, les que el veuen de colors i les que ho fan amb blanc i negre. Dit d’una altra manera, la societat la formen aquells que es lleven cada matí amb entusiasme i els que es quedarien al llit lamentant-se amb problemes. És una visió taxativa i a contracorrent de la realitat perquè, és veritat, el moment que ens ha tocat viure no s’escriurà en cap conte de fades. Però no hi podem fer més, és el que hi ha, i no podem escollir quan naixem ni quan morim. Ara bé, potser sí podem fer alguna cosa per passar els nostres dies de la millor manera possible.

El problema està instal·lat en la mateixa societat. Portem una colla d’anys parlant exclusivament de la crisi, de les dificultats, ens preguntem dia sí i dia també si en sortirem més aviat o més tard, del drama que viuen milions de persones, de les males decisions polítiques, etc. Ens llevem escoltant les mateixes penes per la ràdio, les veiem per la televisió, les llegim al diari, les discutim amb els amics i la família i les recorda cada dia el cambrer del bar on anem a fer el tallat. Amb aquest panorama, com voleu que la societat faci alguna cosa per millorar la seva qualitat de vida? O algú ens va dir que néixer comportava viure exclusivament preocupats pels problemes? Està escrit en algun lloc?

És veritat que la realitat socioeconòmica s’ha carregat el benestar de moltes persones, que els rics ho són més i els pobres també. No parlo d’egoisme ni mirar cap a una altra banda, sinó d’obrir els ulls. Parlo de posar entusiasme a la vida i, sobretot, un somriure, el que no posen els indignats que es queixen sempre per tot sense aportar cap solució. Això és molt fàcil, i estic convençut que tots estem indignats per alguna cosa! Està demostrat que queixar-se constantment, criticar només per destruir i estar en contra del món és directament proporcional a viure completament amargat. I tot això empitjora quan s’ajunten uns quants amb la mateixa actitud i filosofia de vida. Quants més millor. Un retro alimenta a l’altre perquè s’ajuden a fer créixer la ira. Estar indignat s’ha convertit en una manera de ser; fotre morros, sortir al carrer i petar-ho tot. No és una bona manera de solucionar els problemes.

Tot aquest entorn tan desfavorable i pessimista és el problema real de la societat. Aquesta actitud es repeteix tantes vegades que acaba calant entre els que procurem veure l’entorn d’una altra manera. Us posaré un exemple quotidià. El problema és tan greu que ja no està de moda ser feliç. Només se’n pot ser quan l’economia va bé. Quan algú pregunta –Ei, què tal, com va?- aquest només espera que l’altre li respongui –Uffff, fotut, tot està molt fotut!-. S’ha arribat a un punt que quan la resposta és –Ostres, molt bé tu, vaig cap a la feina que avui tinc un projecte molt interessant per fer- a l’altre se li desencaixa la cara perquè pensa –Hòstia, aquest està malalt!-.

Us ho ben asseguro, aquesta és la realitat i davant d’això no ens podem quedar de braços plegats. Ser feliç i optimista no està renyit amb tenir problemes, tampoc té res a veure amb els diners. A més, està demostrat que amb positivisme les persones tenim més capacitat per trobar solucions.

Ser feliç no té res a veure en ser passota, vol dir ser normal.