Els nous monstres

0

La crisi econòmica haurà motivat molts canvis, alguns dels quals eren estrepitosament necessaris per la bogeria dels anys de festa desenfrenada. La història ens explica que en moments transcendentals s’ha produït la necessitat de prendre decisions arriscades, algunes amb l’èxit assegurat i d’altres sentenciades a ser autèntics disbarats. En situacions límit, la condició humana tendeix a prendre decisions més extremes que no pas racionals i possiblement en podríem fer una llista força llarga. Però penso, sobretot, en tot allò que té a veure amb els joves. Partim d’una situació molt complicada i complexa; l’atur entre els joves en edat de treballar gira l’entorn del 57% i els nois i noies sense esma per buscar feina o estudiar, els que anomenem finament ni-nis, ocupen una part massa important de la nostra societat. Conclusió: no ens hem preocupat d’ells durant la bonança, una època en la qual teníem totes les capacitats per invertir-hi. Per tant, entenc que si volem un país pròsper econòmicament, però sobretot ric en valors, hem de canviar la dinàmica actual. I que sigui així depèn de tots i cadascun de nosaltres. D’ençà de l’inici de la recessió econòmica, i la posterior crisi, ens hem fet un tip de parlar d’emprenedoria, de donar eines i ales als joves perquè puguin desenvolupar els seus projectes i fer realitat els seus somnis. Com si es tractés d’una paraula recentment incorporada al diccionari els polítics, els empresaris, els sindicats i els pares i mares s’han fet seva l’emprenedoria com si d’ella depengués la salvació del món, però pocs tenien o tenen idea de com s’ha de vehicular i quin ha de ser el full de ruta. Com explicava al principi de l’article, les persones tendim a ser extremistes i ara posem l’etiqueta d’emprenedor a tothom que fa alguna cosa diferent o té una idea brillant, quan l’emprenedor és aquell que, a més de tot això, té les condicions necessàries per fer-ho realitat. I compte, perquè la necessitat imperiosa de que algú salvi els mobles i canviï l’ordre de les coses pot provocar una crisi social sense precedents. De la mateixa manera que no tothom és i pot ser emprenedor, tampoc podem pretendre que tots els joves ho siguin. Des de l’educació infantil fins a la universitat l’emprenedoria ja s’ha incorporat al llenguatge de les aules, no encara als llibres de text. Això és bo, és un primer pas. El que no és correcte és pretendre que aquests nois i noies siguin tots uns líders programats amb l’únic objectiu de fer grans coses a la seva vida. Així, la única cosa que crearem són una pila de monstres i passarem del fracàs escolar al fracàs social. Què passarà quan alguns d’aquests suposats emprenedors no assoleixin l’èxit personal? Perquè, no ho oblidem, no tots els joves tenen les capacitats per ser-ho com no tothom pot aconseguir un premi Nobel.