El tap de suro

0

Un gestor forestal de les Gavarres -un coneixedor de la terra que se l’estima i la vetlla en cos i ànima- m’explica el conte del ‘tap de suro’. No cal que feu una cerca al Google perquè aquest és de ‘producció pròpia’.
A diferència de molts contes, aquest no és de ficció i és per a tots els públics. Pels més menuts i sobretot pels adults. L’home posa, un al costat de l’altre, un tap de suro i una aglà i es fa la següent pregunta: quan temps ha tardat aquesta aglà a transformar-se en un tap? I respon: Pel cap baix uns 40 anys. L’aglà –explica- passarà la primera prova de foc només despenjar-se de l’arbre i caure a terra. Tindrà sort si no és engolida per cap animal del bosc. Si ho supera podrà germinar. En aquesta fase correrà el perill de ser devorada. Però si tot i així aconsegueix arrelar, començarà a néixer un petit plançó, que no estarà absent de perills. De nou els animals del bosc, la climatologia o l’acció de l’home podria acabar amb ell en segons. Pensem en positiu, imaginem-nos que sobreviu a tots aquests reptes i comença a arrelar fortament. Per créixer amb una certa fortalesa necessitarà alguns anys, un temps en el qual pot acabar talada o sabotejada pels corcs. Si supera aquestes vicissituds, aquella aglà que va ser plançó i després un arbre, es transformarà en una alzina surera valenta amb capacitat de produir suro. Si aquest acaba sent de qualitat, té les mides raonables i ningú l’ha malmès, podrà servir per fabricar el tap de suro. Fixeu-vos que per arribar fins aquí hauran hagut de passar, almenys, quatre dècades.

El procés de producció del suro s’ensenya a les escoles i és conegut. Tothom sap com arriba un tap dins d’una ampolla. Però potser no som prou conscients del temps que ha necessitat la natura per fabricar-lo. Una pila d’anys. En canvi pels humans aquell tap de suro té una vida molt curta, el temps que tardarem en obrir l’ampolla. Després l’abandonarem sobre la taula i, amb una mica de sort, el reciclarem.
Cada cop prenem més consciència de la importància de protegir el planeta. Segurament perquè ja no és una opció, sinó una necessitat.
Sempre hi ha hagut persones més sensibles a l’ecologisme però ara, tot just ara, ens adonem que l’explotació que estem fent dels recursos naturals i la manera com gestionem el territori és d’una magnitud tan gran que el planeta està dient prou, s’està esgotant. Amb l’evidència les persones prenem consciència. Tot i la urgència, però, no és suficient.
Escric aquesta reflexió des del convenciment. Durant els darrers mesos he tingut la oportunitat de conèixer amb una certa profunditat el potencial paisatgístic de les nostres comarques. Parlo del paisatge des d’una perspectiva àmplia, global, més enllà del que veuen els nostres ulls. Massa vegades el valorem només per allò que veiem en un moment donat. Llavors el paisatge esdevé quelcom fugisser; ens entra pel ulls, el processem a la ment, perdura temporalment en el record i s’acaba oblidant o quedant en l’inconscient. El paisatge és la seva pròpia bellesa, sí, però també ho és la seva història, la cultura, l’urbanisme, les tradicions, la seva gent. Des que naixem fins que morim transformem el paisatge. La periodista i escriptora Pilar Rahola ho descriu molt bé quan diu que “els humans arribem, colonitzem, saquegem i marxem”. Quina veritat tan dolorosa. Estimem el paisatge, el gaudim, el vivim, el respirem, el toquem, ens dona vida, ens permet la vida i el retorn que li donem és l’agressió i la destrucció per transformació. Muntanyes, platges, rius i rieres, valls, estanys i llacs, boscos que un dia van ser verges i ara són víctimes d’allò que l’home en diu evolució. Hi ha qui ho defineix com una evolució necessària. Potser sí que ho és. Però no és menys cert que les persones ho canviem tot molt, massa, ràpidament. Juguem amb avantatge i ens hi recreem.

El paisatge ha tardat milions d’anys en desenvolupar-se i els humans el canviem en hores. Quina paradoxa. Modifiquem allò que ens dona vida i no sempre a fi de bé. Hi ha poca consciència de la petjada ecològica que deixem en aquesta vida. Dol profundament veure urbanitzacions de segones residències que s’enfilen en muntanyes, turons i paratges de gran valor natural, camps de golf construïts en altiplans amb vistes privilegiades, zones industrials desordenades, platges plenes de xiringuitos que només busquen vistes úniques al mar, habitatges de luxe que s’han construït en penya-segats perquè algú amb diners s’ho ha pogut permetre i algú altre ho ha permès.
El paisatge es compra, es ven, s’intercanvia, es permuta pels interessos d’uns pocs. Però les conseqüències són per a tots.
De paisatge només en tenim un i de tots depèn la seva conservació.