Dues gotes d’aigua

0

Existeixen etapes concretes de la vida de la persona on s’aprenen lliçons que fan prendre consciència i alimenten un canvi d’actitud, de mentalitat i d’enfoc del micro entorn que cadascú s’ha creat, que és el projecte de vida. És fàcil de dir, complex de posar-ho en pràctica. És necessari no només estar-hi disposat sinó, a més, estar preparat per assumir nous rols.
Crec fermament que tots tenim el nostre projecte de vida i també que no sempre es descobreix quan un vol sinó quan un s’hi troba, quan està preparat i predisposat mental i emocionalment. Deixeu-m’ho dir d’una altra manera: han de succeir-se diverses circumstàncies, diguem-li lliçons, per prendre aquesta consciència.
Per mi aquest 2017 s’ha donat una circumstància que ha provocat un replantejament del projecte de vida. Ha vingut de cop, sense avisar. No és casualitat. Bàsicament perquè no hi crec amb les casualitats. Havia d’arribar en aquest moment. En el que sí hi crec és en la capacitat que tenen algunes persones en canviar la nostra vida. Un dia apareix, es mostra i, si tu vols, s’hi pot quedar. És una decisió personal. A mi m’ha passat. Aquesta persona m’ha ensenyat un camí diferent del que coneixia fins ara. Això no significa que sigui ni millor ni pitjor. Era diferent del que he estat fent. Per fer-ho comprensible faré un símil esportiu. És com l’entrenador que arriba a un equip i s’adona que l’estratègia no és efectiva i cal fer canvis per millorar els resultats. En el meu cas és una persona amb una visió de la vida des d’una perspectiva més interessant que posada en pràctica permet afrontar els reptes emocionalment millor.
A partir de prendre la decisió de fer el camí junts es comencen a desencadenar un seguit de casualitats. Per exemple, em posa a les mans la lectura del llibre d’El petit príncep. Segur que molts l’haureu llegit. El recordava de molt jovenet. Fins avui n’estic fent una lectura lenta, gaudint de cada paraula, cada frase, cada capítol. Això sí, sempre començo per dedicar uns minuts a llegir la primera pàgina on hi ha escrita una dedicatòria que no s’esborrarà mai. Aquesta història té molt a veure amb la situació de canvi perquè reflexiona sobre aspectes essencials de la vida. Com diu l’autor, “els homes ja no tenen temps per conèixer res” i no pot tenir més raó. Quan ens fem grans tendim a valorar menys les coses importants i ens atrafeguem per temes que són realment menors, superflus o sovint purament materials. Prendre’n consciència és un canvi d’actitud. Quan hi pensem fredament llavors ens adonem del disbarat de no procurar aturar el temps més sovint per gaudir del que és important i vital, que és compartir la vida amb algú. L’autor ho diu així: “si tu em domestiques, llavors tindrem necessitat l’un de l’altre. Per a mi seràs únic al món. Per a tu, jo seré únic al món”. La consciència d’haver arribat en aquest punt ha acabat essent vital pel meu projecte de vida. Estic convençut, però, que lo millor encara està per arribar. I acabo. “Aquest és el meu secret: només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls”.