Quaderns d’estiu

0

Estem a mitjans d’agost. Els estudiants tot just acaben de passar l’equador de les vacances, a diferència de les meves, que arriben a la recta final! Aquest article l’hauria d’haver escrit unes setmanes enrere però tot i així crec que arribo a temps per parlar-vos d’una vivència que m’ha portat a una sèrie de reflexions i que vull compartir.
He començat parlant dels estudiants perquè, de fet, el tema va sobre ells. Els joves, que aquests dies viuen un merescut respir després del curs escolar, passen l’estiu de maneres molt diverses. Podríem debatre sobre la durada de les vacances, un debat eternament obert precisament perquè no està resolt, però aquest no és el motiu de l’escrit. La reflexió és sobre la manera que passen les vacances els joves. Per fer-ho m’he remuntat a la meva edat d’estudiant per intentar rescatar les emocions i sensacions que sentia en aquell moment. L’estiu era per desconnectar i passar-ho bé. Amb els amics del barri ja parlàvem de què faríem per les vacances unes setmanes abans de començar-les. Anar amb bicicleta, enfilar-nos a la caseta dels vestidors del camp de futbol per mirar estrelles, anar fins al riu a berenar, celebrar els aniversaris d’un i de l’altre, fer empipar algun veí perquè li tocàvem el timbre a plena nit. Ho recordo amb un somriure, segur que no era compartit en aquell moment per qui li tocava el rebre.
La llista era molt llarga. Ens faltava temps per fer-ho tot. Però en realitat el més important era trobar qualsevol excusa per sortir de casa, passar-ho bé, gaudir de l’estiu i viure experiències. Unes experiències que la majoria de vegades vivíem al carrer. Subratllo això perquè em sembla fonamental que en aquella edat tant màgica entre els 10 i 15 anys els nois i noies visquin aventures i experimentin. En aquella edat ens sentíem tan lliures! Érem els reis dels carrers del barri. No paràvem ni un moment. Amb els amics just ens acomiadàvem a mitja tarda per emplaçar-nos pel vespre i sopàvem ràpidament amb l’objectiu de tornar marxar. Sí, sortíem al carrer quan el sol ja se n’havia anat a dormir i no passava res.
La diversió no ens salvava de dedicar unes hores del dia per anar a classes de repàs, sobretot si les coses no havien anat prou bé durant el curs i calia anar a ‘conferència’. Torno a somriure a l’escriure aquesta paraula! Anar a ‘conferència’ era la petita tortura de l’estiu. Quan s’acaba la classe  -que fèiem a casa dels estudiants del barri que ja eren universitaris i es guanyaven així unes garrofes- sortíem a tota velocitat amb la bicicleta per aprofitar cada minut de la resta del dia amb els amics.
A mesura que escric cada cop em venen més records d’aquells estius. Tot plegat em porta fins aquí per explicar-vos un cas que he viscut fa uns dies d’una nena de nou anys. Amb aquesta edat ja us podeu imaginar que per ella les vacances són sinònim d’esbarjo i diversió. Ara bé, em vaig sorprendre quan m’explicaven que li han imposat fins a set quaderns de repàs aquest estiu. Ni un, ni dos ni tres, set! Recordeu aquests llibrets? En té de matemàtiques, de càlcul, d’ortografia… Aquesta nena no té cap dificultat d’aprenentatge concret que hagi recomanat aquest repàs. Cap professor, ni tan sols el tutor, ha indicat aquesta feina. Ha estat un familiar qui li ha imposat aquesta tasca perquè li sembla que és la millor manera de no perdre el fil. Comparteixo que es bo no desconnectar del tot durant tantes setmanes de vacances però estareu d’acord que els extrems mai són bons. Estic convençut que no hi ha cap mala intenció amb la decisió del familiar però, sabeu què ha passat? La nena ha acabat sentint-se presonera dels set quaderns i els ha avorrit.
Aquesta mena de situacions ens han de fer reflexionar sobre la manera que ensenyem als joves. No seran més intel·ligents per fer més quaderns d’estiu ni deures durant el curs escolar. El que cal és trobar la justa mesura en cada estudiant i un equilibri en base a les necessitats de cadascú.
Està demostrat que per la via de la imposició els joves no milloren els resultats acadèmics, més aviat tot al contrari, i només hem de mirar el fracàs escolar que tenim al país. Qualsevol sistema educatiu ha de tenir la capacitat d’adaptar-se a les necessitats de cada alumne. Igual que succeeix amb els adults, cada noi i cada noia són diferents. No n’hi ha dos d’iguals. Per tant, no hi ha una sola manera d’ensenyar ni d’aprendre.