L’última traçada de Xavier Carbonell

0

Xavier, al llarg dels últims anys he tingut diverses oportunitats d’explicar als altres el teu tarannà perquè sempre pensava que no n’hi havia prou amb la darrera entrevista. Tenia la sensació que em quedava curt, que calien més minuts per descriure’t. Et vas fixar que no calia fer-te gaires preguntes? Les meves frases solien acabar amb tres punts suspensius que et donaven peu a continuar. Era com traçar línies sobre una tela fins a completar l’obra, que acabava amb la teva rúbrica al marge inferior esquerra amb aquell “moltes gràcies a tu, Albert”. I un somriure.
Entrevistes que entrellaçaven sempre la pintura amb la teva vida personal. Perquè tot anava lligat, eren línies paral·leles. Una no podia dibuixar-se sense l’altre. La teva personalitat era la mateixa pintant, en silenci, que parlant, en una entrevista. L’amabilitat de la teva mirada i la paciència del moviment de les teves mans et definien com una persona que veia la vida des d’una altre perspectiva, la que dibuixava el teu cor. Eres transparent com l’aigua i això, s’ha de dir, no sempre va anar a favor teu. És el que sol passar en aquelles persones que s’expressen tal com senten les coses. Però eres ferm i només vas pintar el que et va transmetre bones sensacions, separant allò que era fosc.
Olot sempre ha estat la teva ciutat però Nova York et va seduir. La ciutat dels gratacels et donava l’energia necessària per inspirar-te. Però res t’ha seduït tant com la Rosa, la teva dona i amiga, la teva confident. Amb ella has viscut, segurament, els anys més esplendorosos. Et preguntava sobre la Rosa i no em sabies respondre. Crec que sé el motiu. Perquè era l’altre teva meitat, necessària i imprescindible perquè tot rutllés.
Però la vida té aquestes coses i tu has fet la última traça, almenys entre nosaltres. Siguis on siguis no deixis de pintar. Segur que algun dia veurem al cel alguna línia recta de les teves.