La construcció és un dels sectors més perjudicats per una crisi econòmica que està devorant els excessos que s’han fet al llarg dels últims anys. Si fem un símil mèdic, és com aquell que ha abusat durant un llarg període de temps dels plaers de la vida i el metge li fa un diagnòstic complicat. Sortosament la medicina ha avançat i les malalties més comunes tenen un bon pronòstic, però la prevenció segueix sent vital. En economia no és massa diferent. La història demostra que després d’una borratxera, la ressaca passa factura, amb la diferència que aquesta vegada algunes conseqüències seran cròniques. A Espanya i al negoci del totxo, el rastre de la festa del ciment ha deixat un milió i mig de persones aturades i han desaparegut la meitat de les empreses que es dedicaven a la construcció. Ara queden aquelles que, ja abans de la crisi, tenien el negoci diversificat o han sabut reinventar-se. Probablement hi ha diverses qüestions que cal tenir en compte i la reflexió requereix un perspectiva més àmplia perquè no tot és culpa dels mateixos.
Ahir vaig tenir la ocasió de compartir tertúlia a ‘La Xarxa Ràdio’ amb Josep Miarnau. Durant la primera part de l’entrevista que li va fer la periodista Mónica Hernández, el president del Saló Construmat de Fira de Barcelona va fer sonar la música de violí per entendrir-nos amb un discurs ple d’emotivitat. El sector considera que la sortida de la crisi passa, en primer lloc, per una internacionalització de les empreses i això ho podran fer aquelles que tenen la capacitat de fer-ho, que no són totes perquè molts empresaris provenen de negocis familiars. Pensant en el mercat interior, i donat que la nova edificació està sota mínims, la idea és sortir per la tangent de la rehabilitació. Això sí, pagada per l’administració pública. I l’arma de doble fil és dir que això traurà de l’atur a molts treballadors de la construcció. Aquí hem de fer diverses reflexions o en cas contrari, com deia l’amic Jordi Comas, “prendrem mal”. La primera, lamentar que la paraula rehabilitació no hagi format part del vocabulari d’aquests empresaris durant els últims deu anys quan es pensava, només, en aixecar parets noves. I, en segon lloc, crec que és del tot inapropiat demanar a les administracions que paguin per rehabilitar a canvi de donar feina perquè no es paga amb la mateixa moneda. Estan demanant subvencions per sortir del forat buscant un camí pla i fàcil. I encara trobo menys oportú utilitzar els sis milions d’aturats que hi ha a Espanya per reclamar aquestes mesures. Li ho vaig dir durant la tertúlia i hem reitero senyor Miarnau; vostès són el dimoni amb pell de xai i ploren llàgrimes de cocodril.
Torno al discurs del principi. Quan un fa un excés ha de ser conscient de les conseqüències i no és de rebut que sempre siguin els mateixos contribuents els qui salvin les economies especulatives. Això ja ha passat amb la banca i ningú entendria una repetició de la jugada. Ara bé, i faig un parèntesi, tampoc podem oblidar que les administracions també es van omplir les butxaques a costa dels negocis basats en la construcció i ara els han deixat amb els pantalons avall. És veritat que la crisi econòmica està eliminant empreses i empresaris que han fet la feina com i quan tocava. Això fa mal a l’ànima i és injust. Però és ben cert que ha passat el sedàs i no ha perdonat a molts dels que es van passar tres pobles, i tampoc oblidem que el 80% del milió i mig d’aturats de la construcció són persones no qualificades ni professionalitzades.
Per tant, el que calen són accions polítiques decidides per crear ocupació i, pot ser sí, ajudes, que no subvencions. En aquest país ens hem fet molt mal regalant peix sense ensenyar a pescar.
