L’enveja (sana)…

…no existeix. Ras i curt.
L’enveja és un sentiment que es fabrica en la part més animal de la persona. El filòsof osonenc Sergi Pérez ho explica amb aquests paraules i ho identifica amb el dimoni. En Sergi m’ha fet pensar en aquesta paraula després de parlar-ne al programa ‘Ben Trobats’ de La Xarxa, on ell col·labora amb una secció setmanal. La seva reflexió m’ha convidat a fer la meva. La primera cosa que vaig pensar quan l’escoltava és que l’enveja és un sentiment que abunda en quantitats industrials al nostre entorn. Particularment he relacionat moltes vegades aquest sentiment a les actituds que tenen habitualment les persones.
L’enveja no és un sentiment que s’hagi descobert recentment. Existeix des de temps immemorials.
La filosofia ha intentat descobrir històricament què s’amaga darrera l’enveja i les aportacions que en fa són tant diverses com complexes, però totes elles coincidents. L’escriptor i filòsof Ramon Llull (1232-1316) escriu en els Proverbis que ‘Tota enveja causa tristesa i ens roba l’alegria de viure’. Miguel de Unamuno (1864-1936) va dir que ‘L’enveja és mil vegades més terrible que la fam, perquè és fam espiritual’. Són filosofies que comparteixen moltes religions i que el catolicisme considera un pecat capital.
Una persona sent enveja quan desitja alguna cosa, sigui material o no, que té una altra. És un sentiment desagradable fàcilment relacionable amb la ràbia. De fet hi ha persones que es refereixen a l’enveja amb el comentari: “Li té ràbia!”. Però la ràbia és un virus que afecta el sistema nerviós central. Potser per aquesta afectació es compara amb l’enveja, que sense cap mena dubte també excita el nerviosisme de qui la pateix.
Es pot evitar aquest sentiment? N’estic convençut, però requereix d’un treball previ que comença per conèixer-se a si mateix, i aquest és un exercici que no tothom està disposat a fer perquè aflora un coneixement de la nostra persona que es manté ocult.
Hi ha persones que són més envejoses que d’altres i fins i tot hi ha situacions que provoquen més enveja que d’altres. Moltes vegades va relacionada amb la capacitat empàtica que té cadascú i l’empatia només s’assoleix fent un exercici de creixement personal.
La podem controlar l’enveja? Les persones reaccionem de manera diferent a les situacions però possiblement tots tinguem enveja amb més o menys grau.
És una reacció que no es desperta ni al cor ni a la ment, sinó a l’estómac, provocant una reacció de malastrugança produïda per la manca de felicitat del qui ho pateix. La felicitat és quelcom que es treballa i es busca i va directament lligada amb l’acceptació que cadascú tingui de la seva vida. N’hi ha que no seran mai feliços perquè sempre envegen els altres, per defecte.
I, existeix l’enveja sana? Des del meu punt de vista la resposta segueix sent la mateix del principi: no. L’enveja mai és sana, és enveja i punt.