La trencadissa de la centralitat

0

Convergència Democràtica de Catalunya ha trencat la centralitat que durant algunes dècades havia dominat amb Unió Democràtica de Catalunya. La música que ha sonat fins ara era la d’una melodia encisadora que anava en consonància amb el moment. Però, ara, el moment és diferent. El procés sobiranista que ha endegat Artur Mas és un cop de timó tan fort que ha provocat l’esquerda definitiva a la casa gran del catalanisme. El vaixell de la federació nacionalista s’ha partit en dos i ara suren sobre aigües molt mogudes. Ara sí, tinc la sensació que les dues forces polítiques hauran de prendre decisions valentes, i fins i tot dures, si volen evitar un naufragi col·lectiu. El dret a decidir uneix tant a Convergència com a Unió, però no passa el mateix quan la pregunta va més enllà i es demana dir Sí o No a la independència de Catalunya. La indeterminació i l’ambigüitat s’ha convertit en el principal enemic de la federació i ara no valen mitges tintes. Els ciutadans volem saber qui està per una postura i qui està per l’altre, qui farà campanya a favor del Sí i qui la farà pel No. A vegades tinc la sensació que Artur Mas i els diputats de Convergència estan més units a Esquerra que no pas a Unió. I això ho noten els votants, que quan se’ls pregunta a quina força política votaria si ara es celebressin les eleccions catalanes, provoquen titulars històrics com el del diari El Periódico fa uns dies amb l’enquesta que donava uns resultats sense precedents pels republicans. Per primera vegada serien la força més votada. És veritat, només és una enquesta i el novembre passat les estadístiques van provocar estralls, però segur que prenen el pols ciutadà. Així doncs, estem davant d’un conflicte públic entre Convergència i Unió que requereix d’una solució immediata, i la decisió s’ha de prendre en el pitjor moment, quan el país ha emprès un camí desconegut i quan menys es necessiten les desavinences polítiques. El que no haurien de permetre els dirigents d’un i altre partit són capítols com el del passat cap de setmana, amb declaracions i rèpliques als mitjans de comunicació. D’entrada les desavinences s’han de solucionar de portes cap endins i si no és així significa que el problema té unes dimensions importants, com és evident. La pregunta és, què en quedarà de tot plegat si ara comença el procés divorci? Les eleccions del 25-N van deixar molt clar quin és el perfil del votant de CiU. Els que van dipositar la butlleta de la federació ho van fer pensant en una Catalunya sense Espanya, amb un projecte de país propi. Així doncs, és fàcil pensar quin seria el resultat a les urnes si Convergència i Unió es presentessin per separat. Sigui com sigui, el debat també és intern en el sí d’Unió. Duran Lleida va ser qui ara fa vint anys va reflotar un partit que passava per hores baixes i ara se l’ha fet totalment seu. És amo i senyor d’una força política que controla de cap a peus. I aquesta realitat s’evidencia a través de capítols molt concrets com el de l’exdiputat d’Unió i l’alcalde de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal; va intentar canviar el rumb de la tradició centralista i en va acabar fora. Com Vila d’Abadal conec diversos diputats que comparteixen la seva tesi però que prefereixen no aixecar el dit o si ho fan és tímidament. Ara cal ser valent, pensar en el país i deixar els partidismes i personalismes, encara que tan una camí com l’altre porten a un futur molt complicat per la federació.