La lliçó dels joves

0

Quan una llei no funciona el poder legislatiu té la potestat de canviar-la. Quan una persona es troba malament el metge té els coneixements per curar-la. Quan hem de construir un edifici l’arquitecte té la responsabilitat de dibuixar bé l’estructura. Quan tenim la necessitat de canviar el sistema educatiu, per què no preguntem als joves?
En un taller de debat amb nois i noies adolescents pregunto sobre el tema que volen escollir fer un exercici pràctic. Ho van tenir molt clar: els deures. Podien haver escollit un munt de temes, però es van decantar per aquest. Precisament fa només unes setmanes moderava un debat a la tele sobre els deures, així que em va semblar motivador portar-lo a l’aula perquè la comunitat educativa ho està debatent amb una certa intensitat. Teòricament un debat simple, a la pràctica complex.
Em vaig endur una grata sorpresa al comprovar que aquell grup d’alumnes, delegats de les seves respectives classes als instituts, tenien una opinió més que formada sobre els deures. Clar, si ho viuen en les seves pròpies carns cada dia és obvi. Ara bé, en tots els debats que s’han fet i es fan al voltant d’un tema tant motivador com els deures no hem escoltat mai públicament la opinió dels joves. És a dir, nosaltres, els adults, ens devem pensar que ho sabem tot, no demanem la opinió als alumnes sobre els deures. Els principals afectats, per dir-ho així, no tenen la oportunitat de pronunciar-se i encara menys decidir.
La pràctica a l’aula va allargar-se més del compte, ho vaig permetre. Sabeu per què? Perquè no només analitzaven en profunditat els pros i contres –el que demostrava un coneixement sobre el tema en qüestió- sinó que, a més, ho debatien d’una manera exquisida, molt adulta.
El debat va ser molt ric. Al finalitzar el taller fins i tot varen arribar a acords, allò que pels adults a vegades ens sembla un objectiu impossible. Estaven d’acord en posar en pràctica d’alguna manera els coneixements que aprenen a les aules però traduir aquesta necessitat en deures per defecte és un error majúscul del sistema educatiu perquè els avorreix i no li troben utilitat. Van dir que de la mateixa manera que cada alumne aprèn d’una manera diferent tampoc es poden generalitzar els deures, cal individualitzar-los segons les necessitats de cadascú. Estan d’acord que els deures són una llauna i creen animadversió als estudis de la mateixa manera que odien les classes magistrals on el professor deixa anar un rotllo mentre els nois prenen apunts. Per tant m’esgarrifa pensar que el sistema –pares, mares, professors, tècnics, societat, administracions- no som capaços de canviar allò que és tan evident que falla des de fa dècades. Els deures no serveixen per avaluar els alumnes, només per cansar-los. Està comprovat i súper reconegut que la gran majoria dels pares no només ajuden als fills a superar els deures sinó que alguns fins i tot els acaben resolent, creant així una psicosi familiar.
Possiblement sigui necessari un sistema que permeti posar en pràctica allò que s’explica a la classe, però no és menys veritat que cal repensar els deures tal i com els tenim entesos actualment. És una manera antiga, arcaica i desgastada d’avaluar coneixements a uns joves que res tenen a veure als d’abans. Quan escoltem els joves ens donen una bona lliçó.