He pecat, ho haig de reconèixer. Llegeixo les notícies al voltant de la dimissió voluntària del Papa Benet XVI i em venen al cap un munt de polítics que des del meu criteri haurien de plegar i no ho fan. Amb els temps que corren costa assimilar que algú sigui tan honest com per reconèixer que no està capacitat per seguir i vulgui retirar-se. A menys que rebi pressions que l’empenyin cap enfora… Això de perpetuar-se al poder no hauria d’estar permès sota cap concepte però, evidentment, pretendre que certs polítics tinguin la maduresa d’aprovar una llei com aquesta és quelcom tan improbable com impossible. Si més no aquí, a Espanya, on el polític que l’ha feta grossa prefereix aferrar-se a l’egoisme i l’individualisme més fastigós que no pas fer el gest de dimitir i que seria beneficiós per la societat. Algú que ostenta un càrrec públic i juga a les cartes de la corrupció hauria de ser apartat de tot. Aquests dies sona amb força el cas d’una ministra Alemanya que dimitit pel sol fet d’estar sota sospita d’un presumpte plagi de la seva tesi doctoral. I no vull treure-li importància, que pot tenir la gravetat que cadascú li vulgui donar, però comprendran que estem tan avesats a menjar-nos casos de corrupció que són dignes de les millors novel·les que arriba un moment que tot sembla inversemblant. Recorden aquella frase tan tòpica de “la realitat supera la ficció”?, doncs segurament molts l’havíem utilitzat més d’un cop irònicament i ara l’utilitzem per descriure la realitat. Mentre escric aquest article escolto la polèmica sobre la rectificació del Partit Popular d’admetre o no a debat la ILP sobre la dació de pagament de les hipoteques. Les històriques xifres d’atur que s’apropen als sis milions i el degoteig de desnonaments, que xoquen contra els pilars de la Constitució que considera l’habitatge un dret de primer ordre, sembla no ser suficients per obrir un debat seriós que afecta a milions de persones. En canvi no existeix cap dubte en prendre una determinació sobre les ‘corrides’ de toros perquè es considera “una manifestació cultural de primer ordre”. ¡Oleeeeé! ¡Bravo, bravo, bravo! Faig un punt i seguit fent referència a la Constitució: que no es compleix per una qüestió tan necessària com l’habitatge i, per contra, s’utilitza constantment per recordar que Catalunya no pot exercir el dret a decidir. Punt i a part.
Tot aquest debat coincideix amb unes oportunes declaracions del president Mariano Rajoy durant una entrevista quan va dir amb tot el convenciment que requeria el moment que “la majoria dels catalans no volen separar-se d’Espanya”. La meva profunda estupefacció cap unes paraules que sobrepassen la línia de la més absoluta ingenuïtat. El president del govern espanyol només podria disposar d’aquesta informació si prèviament el poble de Catalunya s’hagués pronunciat en un referèndum. O potser hem d’interpretar que ara el Partit Popular acceptarà que els catalans tinguin el dret a decidir el seu futur? Interessant. Igualment d’interessant és l’intent de transparència de Mariano Rajoy presentant la declaració de la renda per demostrar que els seus comptes són nets. De fet, ho han de ser! O potser existeix una declaració de la renda on hi consti una sola partida de caler negre? Us seré molt sincers. Crec profundament en la democràcia, en la política i els polítics. Cal que els que estan lliures de pecat facin un pas endavant i tinguin la valentia d’escombrar els altres, per molt dolorós que sigui. No tingueu por. La por és de covards i el moment requereix gent valenta.