Eren molts i seran molts més

He esperat a llegir la carta del president Mariano Rajoy responent a la d’Artur Mas el juliol passat per escriure sobre la situació que viu Catalunya després de la Via Catalana. Intento analitzar-ho amb serenor però, sobretot, amb el sentit comú que exigeix tot el què està passant. No pensava pas que les coses canviessin molt (això seria d’ingenu) sobretot després de la reacció de Madrid a la cadena humana de l’11 de Setembre i escoltar veus autoritzades com la de Soraya Sanz de Santamaría parlant de “majories silencioses”. El procés sobiranista català ha agafat una nova embranzida, potser la definitiva, i ara ja es viatja a velocitat d’un creuer. Els catalans hem demostrat, un altre cop, que estem liderant el procés per sobre d’una política que és incapaç de solucionar la voluntat democràtica d’un poble que demana a crits ser consultat, més enllà del sí o del no. Segons el govern català, 1.600.000 catalans van sortir al carrer per participar a la Via Catalana, el segon crit de llibertat que fa Catalunya en dues diades nacionals consecutives. Una altre vegada es posa de manifest el malestar que viu la societat catalana sortint al carrer i dient que està farta de viure en un país que no els té en compte. I quina és la reacció espanyola? Doncs la del silenci i la indiferència. Com és possible que després d’un acte tant multitudinari la vicepresidenta del govern espanyol parli de “majories silencioses que es van quedar a casa”. Com es pot tancar els ulls i girar l’esquena a un fet social tan rellevant? A un problema social d’aquesta envergadura? La resposta no pot ser una altre que reconèixer que no tenen ni idea de com resoldre un problema que s’ha convertit en conflicte. Cada dia que passa Catalunya fa un pas més per allunyar-se d’aquesta Espanya rància, incapaç de fer front als problemes reals de la seva societat ni de resoldre’ls. Cap líder polític és capaç de prendre cartes a l’assumpte per intentar apropar de nou als catalans. Reconeixen que Catalunya és el motor econòmic d’Espanya, que sense els catalans el país no pot avançar i no fan res per aturar lo inevitable? Incomprensible. Fa una mica més d’un any Rajoy va deixar escapar la oportunitat d’oferir un nou pacte fiscal per Catalunya. Ho va fer amb un cop de porta. Aquell era el moment d’or per oferir més diners i començar a resoldre el conflicte. Perquè ja sabem que la pela és la pela i els diners poden canviar tendències. Res de res. I durant tots aquests mesos a cap líder espanyol li ha donat la gana afrontar el problema amb els catalans, mostra d’aquest orgull madrileny que contínuament enfonsa oportunitats. Hom té la impressió que la política que es fa a les corts espanyoles és la de tirar-se els plats pel cap, de denunciar i acusar-se mútuament i pensar en les properes eleccions generals per intentar estendre el color polític com a més comunitats millor. Mentrestant n’hi ha una, la de Catalunya, que vol fugir d’aquest joc. Que està cansada de pagar i no rebre. Ni pactes fiscals ni reformes constitucionals. Arriben tard a tot això. Els catalans anem un pas per davant i volem exercir el dret a decidir.