El germà petit es fa gran

0

La recessió econòmica s’ha acabat, així s’ha anunciat des de l’executiu espanyol amb un intent més de justificar els ajustos que s’han aplicat al llarg dels últims anys. Sense voluntat de buscar la negativitat de l’anunci, no es pot oblidar la realitat i el present, i passa per unes xifres escandaloses d’atur, pel retrocés en polítiques socials més important de les últimes dècades i per l’escanyament de l’estat del benestar. Potser sortirem de la crisi, però les penúries encara seguiran instal·lades un bon temps. I una de les assignatures pendents segueix sent l’ensenyament. Per molts esforços que vulgui fer el PP amb aquesta nova reforma de la LOMCE, poc s’aconseguirà fins que el sistema l’acabin dissenyant els agents professionals implicats. I entre ells no hi ha els polítics, que haurien de ser mers mediador.

Aquesta setmana he compartit un interessant debat sobre el sistema educatiu amb empresaris, educadors i administració, aquestes sí, principals parts implicades que tenen la gran responsabilitat de capgirar, per exemple, l’escandalosa xifra d’atur juvenil, que a Espanya és del 56%. La discussió parteix d’uns problemes de base: l’atur i la manca d’un sistema educatiu efectiu. De qui és responsabilitat? Amb tota probabilitat, de tots i cadascun de nosaltres. Durant molts anys els docents han avançat sense voler saber massa res del què passava al seu entorn, sense preocupar-se de la realitat social i econòmica. I això ha acabat tenint conseqüències molt greus per la nostra societat. Només cal recuperar els darrers estudis de competències entre els joves i els adults. Les xifres són molt negatives.

Ara, quan les coses van realment malament, ens adonem que el diàleg ha estat pràcticament inexistent, i cal córrer. Però per molt llarg que sigui l’esprint, no atraparem el temps perdut fins que tots anem a una. A Catalunya les coses han començat a canviar a l’estadi de l’ensenyament post obligatori amb la FP Dual. Aquest curs han entrat al programa més de dos mil estudiants i l’objectiu és que en siguin cinc mil d’aquí a tres anys. El valor afegit d’aquesta aposta és que l’estudiant dediqui bona part de les hores lectives a aprendre l’ofici des de la mateixa empresa que, a més, li paga un salari. Amb poques paraules, estem tornant a recuperar l’aprenent, una figura que havia existit durant dècades i que es va oblidar quan bona part de la societat va decidir que si un fill no anava a la universitat era un fracassat. Una decisió lògica si tenim en compte que molts pares mai van tenir aquesta oportunitat. Però totes les obsessions són dolentes i la formació professional ha acabat sent el germà pobre de l’ensenyament. I, què ha passat? Doncs que hem creat grans teòrics i falta mà d’obra qualificada per treballar a les empreses; falten aprenents d’oficis. De fet les empreses fa molts anys que han encès les alarmes al comprovar que els responsables de recursos humans reben multitud de currículums amb persones que s’han passat molt anys a les aules però que no tenen cap mena d’experiència ni pràctica. La FD Dual catalana, emmirallada amb el sistema que ja fa dècades que s’aplica amb èxit a Alemanya, vol donar un tomb a la situació. A partir de convenis amb empreses de tot el país els joves aprenen un ofici a la companyia que possiblement els donarà feina. Aquest aprenentatge és importantíssim pels estudiants però, compte, també per empresaris i docents. D’aquesta manera es crea una relació entre sector educatiu i empresarial que els porta a conèixer les realitats del sector públic i del privat. Forma part de la lògica més evident; que els centres educatius formin i creïn joves segons les necessitats del mercat laboral i no la deriva dels darrers anys que la única cosa que ha aconseguit és omplir la bossa de l’atur juvenil fins a unes xifres escandaloses i intolerables. A partir d’aquesta experiència cal que les universitats també s’hi emmirallin. Em consta que algunes ja ho fan i estan revisant els continguts dels graus per adaptar-los a les noves necessitats. Una tasca feixuga però necessària. Moltes vegades les aules segueixen sent espais amb una pissarra i pupitres amb cadires on s’hi donen lliçons magistrals. La societat està canviant el xip perquè l’entorn econòmic exigeix i obliga a fer les coses d’una manera diferent. La universitat haurà de fer el mateix, a menys que accepti el rol de ser el germà petit de la formació professional.