AlbertBrosa_
|
Periodista, presentador de televisió i expert en comunicació
AlbertBrosa_
|
Periodista, presentador de televisió i expert en comunicació

Educació: sistema i mètode

1 novembre 2015 // Autor: // Categoria: Blog, Garrotxa, Política, Societat , , // Cap Comentari

Educar és una de les prioritats de la societat moderna.
Paradoxalment l’educació és un dels aspectes que pitjor nota treu en tots els rànquings. A què es deu aquesta incongruència? És que no som capaços d’arribar a un consens que permeti aplicar un sistema educatiu vàlid i que tingui una vigència mitjana? No m’atreveixo a ser taxatiu però la realitat demostra l’evidència: No. No hem tingut la capacitat de posar d’acord als principals agents perquè l’educació a Espanya tingui uns bons fonaments.
Com passa en d’altres processos vitals del nostre present, en l’educació també ens fem grans preguntes. Qui és responsable d’educar? Com s’ha de fer? Quan és el millor moment per fer cada cosa? Quin és el millor sistema?
D’entrada no podem pensar que l’educació és només allò que reben els nostres fills a l’escola, a l’institut o la universitat. Hem d’imaginar-nos un dipòsit de gran capacitat que anem omplint a mesura que ens fem grans. Des que naixem fins que morim cadascú omple aquest dipòsit amb la mateixa velocitat però amb diferent contingut. El producte amb el qual l’omplim, que metafòricament li diem educació, tindrà més o menys qualitat segons l’experiència personal. D’educació en rebem tots, però no és igual per a tothom. L’entorn ens educa contínuament i cada individu ho processa de maneres diferents.
Arribem a diverses conclusions significatives: contínuament ens estem educant, tots intervenim en l’educació i cadascú la processa d’una manera particular.
Per tant, aquestes tres perspectives ens haurien de fer veure que l’educació és una fórmula amb una gran complexitat que no es pot decidir de manera unilateral, ni amb imposicions, sinó que cal valorar molts elements.
Alguns d’aquests elements són menys controlables que els altres. La família, els amics i l’entorn en general, per exemple, són volàtils. És difícil establir els criteris perquè depenen de la personalitat, la visió de l’entorn o la manera d’interpretar la realitat de cadascú.
La llar d’infants, l’escola, l’institut, la universitat -el sistema educatiu en general- són entorns més controlables. A Espanya des dels anys 70 i fins avui l’educació s’ha decidit als despatxos de Madrid i ha afrontat fins a set grans reformes en democràcia, algunes amb més canvis i d’altres amb modificacions més lleus, però totes sense concretar objectius de fons i més preocupades en incidir en el mecanisme i les formes; en la imposició i el control.
Aquest desori ens ha portat fins on estem. L’educació són números: s’arriba a final de curs i cada professor posa una nota del zero al deu. I els alumnes estan obsessionats en superar el cinc que els permeti passar pàgina, superar el curs i progressar. Realment ens preocupem pel què acaben sabent els alumnes? O els fem aprendre els continguts per superar un examen?
Al llarg dels últims mesos he viscut diferents situacions personals que m’han permès parlar a fons d’aquesta qüestió amb mestres, professors, directors i responsables dels sistema. Tots reconeixen que el sistema educatiu actual està allunyat de la realitat social, que els professors estan desorientats pels canvis constants del sistema educatiu, que els alumnes han de passar curs i que cada cop hi ha més joves amb problemes de difícil diagnòstic a qui és més fàcil posar una etiqueta que dedicar-hi temps.
No és una visió particular de l’educació, és la que expliquen els mateixos professionals. Em preocupa profundament que la societat sigui conscient que tenim un problema i que ningú s’aturi per corregir-ho.
Però encara em preocupa més quan escolto discursos que parlen d’oasis locals quan l’educació és una qüestió global, i defensen els seus discursos basant-se, només, en accions estructurals del passat.



Leave a reply

Your email address will not be published. Website Field Is Optional

css.php