Des del mirador d’Olot

Tot i ser un dels espais més massificats del nostre país, la fageda d’en Jordà encara és un bosc misteriós. Els dies laborables no hi ha turisme, no hi ha aquella massificació desenfrenada dels caps de setmana. Només s’hi escolta el caient de les fulles humides i els branquillons que trepitjo amb la lentitud de les meves passes. És com una poesia infinita. Una poesia sense paraules. Perquè escoltar el bosc de la Fageda és notar el silenci en tota la seva profunditat i, alhora, sentir un munt de sensacions al meu interior. És en aquell moment que recordo la poesia que el seu dia va escriure Joan Maragall per descriure un lloc tan formidable com a aquest. En ple cor de la Cot –així es diu aquest nucli de Santa Pau- s’hi aixeca aquest bosc de sensacions que els garrotxins coneixem sobradament però que la seva proximitat en fa oblidar.
En aquest espai situat pels vols d’Olot, amunt del pla, no tot és silenci. Enmig del no res hi ha tres persones assegudes en cadires plegables, amb un pinzell a la mà i un tros de tela que se suporta amb un petit cavallet. Van abrigats, perquè hi fa fred. L’olor de la pintura a l’oli els delata. Entre ells no es parlen, malgrat que tan sols els separen escassos metres. Tampoc fan cap soroll, perquè s’impregnen del misteri del bosc de faigs. Només mouen un braç i el canell de la mà, la resta ho fa la mirada que no para quieta de tants detalls que ha d’observar. I el pinzell esdevé el final del tot. Cada pinzellada reprodueix un trosset de la Fageda amb un subtilesa exquisida. Són Tomàs Vilà, Enric Rubió i Fermí Colomer, tres asos de la pintura de la Garrotxa, tres artistes pintors que vetllen perquè l’Escola Olotina mantingui vius els colors. I per Déu que és així. Els seus quadres reprodueixen amb precisió els llits de molsa, els buits dels arbres on s’hi amaguen els follets, els troncs alts i poderosos, les ombres allargassades d’un dia radiant i el sol que espetega entre les branques que volen tocar el cel.
Vilà, Rubió i Colomer són les firmes que permeten entendre l’essència del paisatgisme. Les traces que deixen els seus pinzells són autèntiques obres d’art amb instants irrepetibles, que no es produiran mai més. Aquesta és la força de la pintura garrotxina i la grandesa del nostre paisatge.
I no només pinten la Garrotxa sinó que l’expliquen amb ulls d’emoció i amb paraules que surten de l’ànima. Parlar dels seus sentiments cap aquest lloc els suposa un esforç perquè són presos de la fageda d’en Jordà.