Ara que tornarà a venir el fred

El confiament va ser una prova d’estrès sobre la capacitat que tenim les persones d’afrontar una situació altament desequilibrant. Aquells mesos ens van demostrar la fragilitat de l’espècia humana i, al mateix temps, la capacitat que tenim d’autodestruir-nos.
La resistència entre quatre parets no va ser el pitjor dels mals. Centenars de milers de persones han mort a tot el món i la pandèmia posa entre les cordes als serveis sanitaris, d’emergències i assistencials, arribant gairebé al col·lapse i forçant als professionals a fer un sobreesforç ingent per atendre a la població.
Durant molts dies, fins i tot setmanes, la societat es va bolcar massivament en el seu reconeixement. Recordo haver llegit un nombre incomptable de missatges a les xarxes socials que, motivats i commoguts per aquestes mostres d’afecte, asseguraven l’arribada d’una nova era, amb una societat més humanitzada i mentalitzada de la necessitat de pensar més en el bé comú i menys en el propi. Vist amb perspectiva sembla ser que només ens adonem que som fràgils mentre vivim al límit, i resulta que oblidem a una velocitat vertiginosa. Aparentment semblàvem conscients que no podíem continuar explotant els recursos del planeta de la manera que ho fèiem, que havíem de ser més empàtics i més humans. Però no hem tingut ni temps de passar pàgina que la ruleta torna a girar al mateix ritme.
Malgrat les advertències, el post desconfinament ens ha dut a un estiu d’excessos, autèntics excessos, pensant-nos que ja no som fràgils, que el sol eclipsa el virus, que els rebrots eren una previsió exagerada. Res més lluny de la realitat. La calor ha omplert terrasses dels bars, restaurants, platges, places i carrers. De dia i de nit. Vaja, com un estiu qualsevol però passejant una mascareta.
I com que vivim en una societat que necessita buscar culpables, alguns han perdut un valuós temps demanant el cap dels qui gestionen la crisi o, el que encara és pitjor, utilitzar la pandèmia amb tacticisme. Penso que entrar en aquest joc és tant irresponsable com no prendre les mesures per evitar el contagi del coronavirus.
Siguem sincers, la nostra és una societat que ha convertit la llibertat en un estil de vida i no suportem que se’ns digui què hem de fer i quan. I la prohibició, amb la ràbia i la incomprensió d’algunes mesures difícils d’entendre, provoca un còctel de contradiccions de difícil predicció.
Estem permanent híper connectats amb el món i, en canvi, mirem poc el nostre interior per intentar entendre les nostres pròpies pors. La pandèmia, o qualsevol situació límit, requereix un treball individual que ens permeti el creixement personal per fer-lo, després, col·lectiu.
Estem a la recta final d’agost, els últims compassos de l’estiu. Ara, que la gresca s’acaba i s’apropa el moment del recolliment, sembla que li tornem a veure les orelles al llop. Ens comencem a preguntar què serà de nosaltres quan arribi el fred, amb la tornada a la feina i als centres educatius. I ens fem preguntes sobre com solucionaran els nostres gestors alguna de les mil i una casuístiques que es poden donar en el cas que aparegui algun rebrot. D’altra banda, molt lògiques però producte de la mateixa por. Ja ho diu la dita, a l’estiu tota cuca viu.